Steve Jobs va ser hippy

La mort de Steve Jobs ha sacsejat molts sectors del nostre món. El tecnològic, l’econòmic evidentment, i l’imaginari popular. Jobs i les seves maquinetes que fan coses (algunes útils i d’altres no tant) eren per a aquest segle XXI com Edison va ser per al XX. La personificació de l’esperit dels temps. Ara, els mitjans aniran plens d’obituaris elogiosos i de relats proteics sobre la seva vida, però a mi m’agradaria destacar un aspecte poc valorat i menys conegut quan parlem de tecnologia cibernètica. Es tracta de la importància central, nodular, que va tenir el moviment hippy en el naixement del món en xarxa de què gaudim avui. Aquesta tesi, bé, més ben dit, aquesta veritat, està perfectament argumentada en un llibre del 2005 que, malauradament, no ha tingut traducció a cap llengua peninsular. El treball es titula What the Dormouse Said i porta com a subtítol Com la contracultura dels seixanta va configurar la indústria de l’ordinador personal. El seu autor és John Markoff, el més veterà dels corresponsals que cobreixen les novetats i miracles de Silicon Valley. Però si se us fa feixuc aconseguir aquest treball, l’editorial Paidós va publicar el 2009 La alquimia de las multitudes, de Francis Pisani, que va viure en primera persona les revoltes a Berkeley i avui és un destacat comentarista tecnològic. Si llegiu l’italià, també és molt recomanable el text d’Enrico Beltramini, Hippie.com (Vita e Pensiero, 2005), on lliga l’ideari d’aquells peluts amb l’eclosió d’allò que es va anomenar nova economia.
En totes aquestes obres es destaca com les idees del hippisme californià, en especial la cultura de l’LSD, són a l’arrel d’objectes tan burgesos i banals com ara l’iPhone. Segons sembla, la idea de l’ordinador personal neix en un radi de vuit quilòmetres a San Francisco. En un extrem hi havia l’Stanford Research Institute, i a l’altre, el Palo Alto Research Center. I al centre d’aquest cercle, la llibreria Kepler Bookstore, nucli de la revolta cultural, que era molt visitada pels pares de la computació. Destaca en especial la figura de Doug Engelbaert, que acabaria inventant el ratolí i que va intentar aplicar les idees d’expansió de la consciència pròpies d’un tripi d’àcid a la creació d’un espai cibernètic que actués de la mateixa manera flipant i hipervinculada que un cervell dopat. La idea de comuna, en aquest cas d’informació, es troba també darrere del desenvolupament d’internet. Així ho creien i ho practicaven Alan Kay, creador d’Alto, el primer PC, i Ted Nelson, padrí de l’hipertext. Per això, Bill Gates ja els va acusar el 1975 de ser uns pirates que anaven contra la propietat intel·lectual per haver distribuït de franc una versió del llenguatge Basic (els sona?)
Com a pioners de la indústria també trobem hippies il·lustres, com ara Larry Brilliant, un dels organitzadors de Woodstock, i John Perry Barlow, lletrista de Grateful Dead i autor el 1996 de la Declaració d’Independència del Ciberespai. I com oblidar Jerry Rubin, activista pels drets civils, que va ser un dels primers inversors d’Apple per acabar com a home de negocis d’èxit.
Avui, Jobs i el món de la informàtica representen i actuen com el nucli del capitalisme més agressiu i competitiu. Però seria bo no perdre la memòria dels orígens d’un Jobs i d’una indústria que van soldar els seus primers xips sota la consigna de “pau, amor, LSD i lliure circulació de les idees”.