Antonio Baños

La solidesa líquida de les protestes

Avui dia amb l’iTunes i tot plegat, no sé quina és la percepció popular sobre la carrera d’un grup de pop, però a la meva època era molt comú dir allò de: "El primer disc era el bo, després ja es van fer comercials" tot i que les cançons fossin igual de potents.
Una cosa així passa amb Zygmunt Bauman, un pensador potent que va entrar a la consciència contemporània amb el seu magnífic llibre Modernidad y holocausto, però es va fer comercial amb la descripció i glosa d’aquest període que ens ha tocat en sort anomenat postmodernitat. Als periodistes ens encanta Bauman perquè fa metàfores lluïdes i senzilletes que són com oli en un llum per fer titulars. D’ell és la idea de dir que vivim en temps líquids, tous, fluïts, en contraposició a la solidesa burgesa del capitalisme industrial fordista. Una gran imatge. Per això, el llibre Modernidad líquida va ser un hit. Més endavant, Bauman va aplicar la mateixa metàfora a l’amor, l’art i qualsevol realitat que pogués estovar i treure suc. És com quan els grups passen a editar recopilatoris i discs en directe. El cas és que llegeixo ahir a l’edició electrònica d’El País una entrevista que fa Vicente Verdú a Bauman a l’entorn del 15-O. Verdú ha estat també un dels prescriptors de la postmodernitat a Espanya i ve de publicar El capitalismo funeral, on glosa les virtuts depuratives d’aquesta recessió.
Pel pensador polonès, l’origen profund de la crisi es troba en (tradueixo del castellà) "la dissociació entre les escales de l’economia i de la política". És a dir, que mentre el capitalisme financer es comporta com una sola institució, la defensa dels drets civils es troba fragmentada en estats, jutjats, partits i sindicats d’àmbit local. Però el que crida l’atenció de l’entrevista és la visió tòpica que té dels moviments de protesta. Diu Bauman que el moviment creix, però "ho fa a través de l’emoció, li manca pensament. Només amb emocions, sense pensament, no s’arriba enlloc". Quina llàstima. El profeta de la liquiditat contemporània s’enyora de la solidesa ideològica. Marx, assegut a la biblioteca del Museu Britànic, proveïa el món de pensament mentre Lenin o Santiago Carrillo hi afegien l’emoció.
Quan algú et fa un mourinho (és a dir, et fica el dit a l’ull) no penses en quina és la millor manera de desgravar l’IVA. El que fas és treure’t el dit. Ja veurem què farem després. Resistir és oferir dificultats a la pressió. A la França ocupada, el moviment antinazi agrupava catòlics i comunistes i no van perdre ni un segon a reflexionar sobre com seria el model de tributació fiscal una vegada marxessin els ocupants. El 15-M té prou emoció, és ben cert. Però no només emoció. Bauman sembla que utilitzi categories del segle passat per definir el que és un pensament polític. Llavors, el pensament es basava en la previsió, en el disseny del món quan arribés el futur (futur que mai no es va presentar, tot sigui dit). Al segle XXI, i perdó per si sona massa taoista, és la praxi, l’acte, la trobada les que van constituint el pensament. Un pensament bastit tant per idees com per experiència i afectes.
És cert que el 15-M no s’ha pronunciat sobre la Llei de Règim Local perquè la seva funció no és ni governar ni legislar. És mantenir sa i estalvi l’espai natural de la ciutadania atacat sense pietat per mercats i estats. Camarada Bauman, la resistència és la forma més viva i urgent de pensament.