25/10/2011

Semblava que no podria ser una altra cosa que una llarguíssima i ensopida campanya. Que el passeig triomfal d’en Mariano faria que els altres líders estiguessin més pendents de posar espelmes a santa Rita a veure si havia sort que de marejar un electorat cabrejat, desencisat i expectant amb les rebaixes de Nadal per aconseguir un torró de l’any passat a bon preu. Però la sorpresa, fugissera i mutable, ens ha volgut donar una alegria. Com va escriure amb perspicàcia el català mossèn Carulla, autor d’una Bíblia en vers: "Nuestro Señor Jesucristo nació en un pesebre/ ¡donde menos se piensa salta la liebre!". I efectivament, del pessebre democristià, sempre tan acollidor i relaxat, ha sortit, esperitat com una llebre desnonada, el camarada Josep Antoni Duran i Lleida. Encara no ha començat la campanya i l’home de ponent ja ha fet enrabiar andalusos, gais, bisbes i els fills dels immigrants, que es veu que no serveixen per rejovenir Catalunya perquè són massa foscos de pell pel gust del nostre líder. El cas és que, amb enginy, el calmós Jorge Fernández Díaz li ha hagut de dir: "A aquest pas, quan arribi la campanya no li quedarà ningú per insultar ni menysprear".

A mi, la veritat, i perdoneu la ganseria, no em molesta gens aquesta versió hardcore de Duran. Més aviat em fa gràcia i em mou a la misericòrdia. El considerat any rere any el polític més ben valorat d’Espanya (un dels grans misteris de la democràcia) llença tot el seu capital moderat en una lluita que no sembla tan important. I dic que no ho sembla perquè una majoria absoluta del PP deixaria mig buits el cove i el seu gestor, el pescador de peixos madrilenys que és Duran. Tampoc semblaria gaire sorprenent haver d’entomar una baixada electoral després de la simpàtica pensada governamental de tancar hospitals i quiròfans. Per què, doncs, aquesta dèria? Per què aquest esprint maximalista un mes abans de les urnes? Un pot pensar que vol barrar el pas a Anglada i els vots d’aquesta Catalunya criptocarlina i fatxa que ara comença a aflorar. Potser també vulgui tranquil·litzar el sobiranisme intern, agitant el pitjor i més antic antixarneguisme. Tant si és una cosa com l’altra, pixa fora de test. I d’aquí neix la meva commiseració. Duran, entre crits i escarafalls, és el símbol d’una Catalunya política que desapareix. Aquella del "qué hay de lo mío" i el "tranquilo, esto lo arreglamos". La catalana terra està lliscant sota els peus de Duran, el qual, com en el retrat de Dorian Grey, ha mantingut una ufanor i un protagonisme polític totalment artificials. Duran crida perquè s’ofega. Madrid prepara la gran recentralització mentre Catalunya ja no pot oferir ni escons ni la imatge sòlida i clàssica de motor d’Espanya. Més que res perquè Espanya ja fa temps que navega a rems.
"Parlo clar i no enganyo ningú", ha dit Duran per contrarestar les crítiques. Això és el símptoma definitiu de la seva agonia com a polític. Quan un polític ha de parlar clar és perquè es veu forçat al populisme. Als governants no se’ls ha de demanar mai que parlin clar. Perquè, amb la poca pràctica que hi tenen, passen del discurs a l’arenga, del consens a l’insult i de la retòrica a la grolleria. Si Duran s’ha vist abocat a parlar clar és perquè es veu fora de l’ofici. Que insulti, pobret, però si pot ser que no s’adreci als rivals del Barça, que ja hem vist el poder de l’orgull andalús.