Antonio Baños

Polifem i el capità Haddock

S'estrena aquests dies una pel·lícula sobre Tintín, que és aquell personatge que tots els periodistes hem envejat sempre. I no pels seus viatges i aventures sinó perquè era un periodista que mai va ha haver d’escriure ni una notícia, ni va haver de patir pel tancament de l’edició, ni per l’humor del seu director. El company Tintín, i això és el més inversemblant, mai anava curt de cabals sent com és la nostra una professió de gent austera. El cas és que, coincidint amb la pel·lícula, ha aparegut un llibre prou interessant: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (Acontravent). El llibre recull els termes en català que el periodista Joaquim Ventalló es va empescar per traduir l’exuberància lèxica dels insults del capità Haddock, que, com sabran, és l’inquietant amic del nostre relaxat periodista belga. Ventalló i el seu treball amb Tintin va ser un exercici de voluntarisme i de certa vocació tel·lúrica de la millor tradició intel·lectual catalana cap a la traducció.
La generació noucentista, empesa per l’extraordinari impuls que va ser la normalització de Pompeu Fabra, va voler crear i normalitzar el llenguatge culte català a través de la traducció de les millors obres literàries, tant clàssiques com contemporànies. El fantàstic exemple de la col·lecció Bernat Metge n’és, potser, el més reeixit encara avui dia d’aquesta política. Les relacions del català amb la literatura del món han estat sempre, a causa del singular estat polític del país, un acte de voluntat. Potser podríem dir-ne de talibanisme fins i tot, per emprar la terminologia de Gerard Quintana, atès que talibà vol dir "estudiant en idioma paixtu". La cultura catalana, pel seu doble vessant de minoritària però volenterosament europea, ha vist en la traducció el seu gran aval cap a la cultura mundial. Joan Sales, en el pròleg de Mort de dama, de Llorenç Villalonga, ho expressava molt millor que un servidor: "Són els països d’una extensió anàloga als nostres aquells on més fàcilment pot florir l’esperit cosmopolita. [...] La mateixa modicitat de la seva àrea o de la seva població els impedeix de recloure’s en cap aïllament". Per això, la traducció potser sigui el gran art secret dels catalans.

Figures de les nostres lletres com ara Josep Carner no es poden entendre ni valorar sense la seva feina en aquest camp. Una tasca que ha tingut un doble efecte. Fer avinent el millor de la literatura universal però, sobretot, poder bastir, crear, de fet, un llenguatge literari que les dissorts de la nostra història no ens va deixar destil·lar amb calma.
Ah! L’exportació de manufactures i la traducció dels clàssics, el somni de Cambó que ara torna a revifar en l’imaginari nacional en forma de corredor mediterrani i de la nova traducció del professor Joan Francesc Mira de l’Odissea que acaba d’editar Proa. Mira va camí de convertir-se, com Ulisses, en un heroi que no tem enfrontar-se als grans esculls dels clàssics. En el seu cas, esculls dobles perquè, no només repta Homer, sinó que es posa al costat de la traducció canònica de Carles Riba. Un exercici que ja va fer en traduir la Divina comèdia i comparar-se així a la feina de Josep Maria de Segarra.
Tintín i Ulisses, viatgers i una mica penques, tenen versió catalana gràcies a l’exèrcit secret dels qui creuen que una llengua és viva tant pel qui crea com pel qui és capaç de entendre.