Antonio Baños

Que haurem de cridar gaire?

Benvolguts compatriotes catalans, no sé si us passa com a mi, que valoro la propera legislatura i les eleccions que li donaran cos, des d’un neguit biopolític molt concret: que haurem de cridar gaire? No s’amoïnin, que explico la pregunta. Com que és pràcticament un fet que el Partit Popular arrasarà (al Principat pot arribar a ser segona força) i que els pactes d’Estat PP-PSOE sovintejaran, bé sigui per voluntat de reforma estatal o per instruccions directes de Brussel·les, el lloc del catalanisme polític en les properes Corts sembla més aviat galdós. Posats en el mateix lloc d’influència parlamentària que els canaris o navarresos, l’atenció i la tensió del públic català només es podran aconseguir cridant, gesticulant i fent tota mena d’escarafalls. Estendre el "perdoneu, però algú ho havia de dir" al nivell de categoria. Duran i Lleida encetant el seu nou paper d’Umberto Bossi de ponent, dretà, malcarat i orgullós. Bosch, amb el seu posat entre irònic i displicent que, ja us ho dic ara, al Madrid polític no li farà ni fred ni calor. I Coscubiela, furga que furgaràs en la motxilla del moviment 15-M, encara rai si s’apunta a allò de qui dia passa, crisi empeny.
Parlo només, òbviament, del pol catalanista; perquè els diputats catalans de partits d’àmbit espanyol no crec que tinguin previst cap mena de dissonància amb l’agenda catalana que marquin des de les seus centrals i que esperem que sigui ben magra. Per això us preguntava: que es cridarà gaire, en la propera legislatura? Perquè un servidor, que va començar per prendre’s dos rovells d’ou perquè la seva veu emprenyada se sentís ben lluny, es troba ara una mica afònic i comença a sordejar. Massa soroll potser. O deu ser l’hivern, però el cas és que no m’han fet trempar ni les bombes d’en Peces-Barba, mireu si és gros això. A vegades penso que potser, quatre anys de silenci, en total mutisme per part de la diputació catalana a Madrid serien realment bons per al país. Encara que sigui per escoltar-nos una mica a nosaltres mateixos més enllà de les profecies del Centre d’Estudis d’Opinió. El nostre mal potser no vulgui soroll, vés a saber.

L’afició catalana cap al clam té, però, un pla B. Si els nostres diputats queden enfosquits per la figura proteica d’en Mariano, que no passin ànsia, que des del front casolà ja tenim preparada l’ofensiva del pacte fiscal. El passat dia de la Raza, l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) va presentar un informe que deia, més o menys, que endavant les atxes, que la proposta de pacte era constitucional. L’Institut assegurava que el text "o vulneraria cap dels articles de l’Estatut del 2006". Cap dels que queden dempeus, s’entén. Confesso que vaig tenir un déjà-vu. Cada vegada que l’IEA es creua en les nostres vides, prenem mal. Recordeu, si no, els anys que vam viure l’Estatut perillosament. Es veu que, en això dels estudis autonòmics, passa com amb les finances, si l’encertes l’endevines. Sigui com sigui, els informes de la innocuïtat del pacte fiscal sonen tan ferms i segurs com el pla d’evacuació del Titànic en una Espanya plena d’icebergs.
En qualsevol cas, i abans d’embarcar-nos en una barca de canya, seria bo que féssim un estudi sobre la contaminació acústica al país. Perquè els diputats que surtin escollits a Madrid facin la bondat de no cridar massa, sobretot si el crit ha de ser
debades.