Antonio Baños

Total, per mil milions...

La segona tongada de retallades ja ha estat anunciada pel Govern amb un sentit de l’oportunitat que ha estat molt ben valorada pels entesos. Ens ha recordat Mas l’extint Zapatero, que, en els seus anys bons, era valorat pel seu "manejo de los tiempos", expressió aquesta, d’origen taurí, com moltes metàfores polítiques a Espanya. El cas és que Mas s’avança a l’agenda de Rajoy, pica l’ullet a Brussel·les, calma les agències de ràting i dóna peixet a la patronal, que, en el fons, sempre ha considerat que el funcionariat no és més que competència deslleial.
L’anunci de retallades va venir embolcallat amb un vistós desplegament lèxic. Una brillant lliçó d’idioma crisià, la neollengua emprada per fer empassar el que no és més que una agenda ideològica ferrenya i calculada. Als ja coneguts èxits de la temporada com a austeritat o racionalitat, la secció filològica del Govern Mas, s’ha empescat ara el tiquet moderador. El que queda clar és que els governs, més que diners, el que necessiten són conceptes per fer-nos empassar aquestes mesures sense cap lògica, ni política ni econòmica. És curiós que l’anunci del Govern té per finalitat estalviar-se mil milions d’euros. I que aquest sigui, justament, la mateixa quantitat de diner públic que el Banc d’Espanya va anunciar que "donaria" al Banco de Valencia que ha hagut de ser rescatat. S’ha de ser un geni, un nou Llull, en la creació de conceptes filosòfics, per fer empassar a la ciutadania que aquells mil milions que eviten la fallida d’un banc absolutament embogit per la totxana no són els mateixos que els treuen als funcionaris.
I aquí rau també un dels èxits de l’idioma crisià, haver associat la paraula funcionari a un camp semàntic exclusivament negatiu. Si diem funcionari, veiem buròcrates. És obvi que una Administració té buròcrates i que la seva imatge mai no ha estat popular però se’ns amaga la realitat àmplia del funcionariat. No només estem parlant de metges i bombers. De mestres i policies. Són també els inspectors de tota mena, de salut, d’habitabilitat, de treball. És a dir, persones que fiscalitzen el bon comportament d’aquest sector privat tan dotat de virtuts.

No sé si la meva por és exagerada, però sempre he cregut que una Administració ben pagada i, sobretot, socialment ben considerada és la millor arma contra la corrupció. L’orgull per a la funció pública hauria de ser, i més en un país petit i precari com és el nostre, el millor dels valors socials. Precaritzar l’Administració i, el que és pitjor, estigmatitzar-la, no és mes que obrir una porta a l’augment de la corrupció.
És precisament en temps de crisi quan més necessitem els funcionaris. Que vigilin que els maons s’aguantin, que no s’explota la precarietat dels treballadors, que el menjar que se serveix és sa i net. Que les granges no dopen el bestiar. Perquè si menyspreem aquestes funcions i les menystenim, és possible que millorem els números comptables de l’Administració però posarem en perill la seva funció bàsica: garantir que qui guanya diners ho fa de forma legal i justa.
Potser sortirem de la crisi, però el que, com a pagadors d’impostos hem d’exigir, és que en sortim com el cèlebre braç de Santa Teresa: incorruptes. Defensem el treball públic no només com a proveïdor de serveis i de benestar. Sinó com a garant de la salubritat, eficiència i justícia de tot allò que ens envolta.