Antonio Baños

Una forma senatorial de tristor

Tristesa. Una tristesa arrebossada d’una capa de melangia i d’una ja difusa vergonya. Aquest seria el sentiment que porto enganxat al vel del paladar des que l’Honorable Montilla va decidir anar a jeure al Senat. Tristesa per les formes i pel fons. I tristesa per aquest aire de crepuscle suïcida, de Titànic despreocupat, que està tenint la renovació del que va ser importantíssim PSC. És trist, eixordadorament trist, el silenci del senyor Montilla, tant la nit de la derrota a les eleccions generals com ara. Amb la situació crítica del seu partit, del país i de l’economia en general, es feia evident i necessària una exposició de motius clara i catalana (si podia ser) sobre la seva ambició per ser senador. I en lloc d’això no vam tenim ni tan sols la joia de gaudir de la seva alegre presència al Parlament el dia de la seva designació. Sembla com si el PSC encara tingués tics de partit governant. Com per exemple aquesta aversió generalitzada que té tota la classe política a Espanya per la compareixença pública. Sense una explicació personal, els catalans només tenim les aparences per valorar el seu gest. I això del Senat té tota l’aparença d’una fugida poc honorable.
Tristesa també perquè el paper que es reserva als expresidents (sobredimensionat i car, és cert) ha estat dinamitat. Pujol, en crear l’Estatut dels Expresidents el 2003, vull creure que tenia al cap una mena d’imatge nord-americana del retir presidencial. Allà, els mandataris obren una biblioteca presidencial i, a més de folrar-se a base de conferències, es posen a disposició del país per a missions de tota mena. Òbviament, anar de senador a Madrid no seria una manera gaire intensa d’engegar una missió en pro del Principat.

És trist veure com les suposades veus crítiques a aquesta decisió dins del mateix PSC es mantenen en un volum proper a la remor. ¿És aquesta la refundació que volen fer? ¿Partint des de l’obediència a l’aparell sortint per sobre de les conviccions pròpies? No són temps, tampoc, per retre fidelitats a uns apparatchik que han perdut tot el favor popular.
Tristor que s’amplia en veure Joan Saura compartint balneari senatorial amb Montilla. Les dues esquerres del país, l’anomenada pijiprogre, burgesa i urbana, i la d’arrel obrera del Baix Llobregat, descansen ara en pau assegudes tranquil·lament sobre l’escuma del Senat. És un missatge clar que donen els dos partits de l’esquerra: el somni dels nostres líders és sempre el millor càrrec públic possible. En aquest cas, com a mínim, podríem parlar de traïció estètica.
I finalment, la tristor que genera, en la seva totalitat, el Senat espanyol. Es tracta del símbol vivent (perdó, el símbol diletant) del fracàs en la construcció d’un Estat. Ni cambra territorial, ni de segona lectura ni res de res. El Senat, amb el pas dels anys, el que ha fet ha estat apropar-se cada vegada més al seu mandat original, a la seva forma primigènia nascuda del Estatuto Real de la reina Maria Cristina, allà pel 1834. Es va crear llavors el primer senat. Una cambra anomenada "de Próceres del Reino". Una mena de Cambra dels Lords on s’exhibís la força del privilegi per sobre del sufragi. El poder de l’Estat i els seus mandataris per sobre del poble i els territoris. Com ara, un pessebre vivent on recordar diàriament que qui serveix el sistema sense emprenyar-lo gaire rep sempre el seu caramelet.

Más Noticias