Antonio Baños

El rei Felip V llegeix 'El Mundo'

Acabo de llegir el magnífic treball d’en Joaquim Albareda sobre la Guerra de Successió que ha publicat Crítica. Albareda adreça oportunament els tòpics que des de La Indisoluble es tornen a utilitzar amb profusió com aquell que diu que els Borbons van portar la modernitat i prosperitat a Catalunya. Un dels valors de l’obra rau en la recuperació d’allò que l’Ernest Lluch va titular L’alternativa catalana, és a dir, enfrontar un model deliberatiu semblant al del Regne Unit o dels Països Baixos a l’Estat centralista i absolut que va enfonsar-se el 1789 a França i que a Espanya encara fa la viu-viu. "Els privilegis dels catalans convenen a aquella gent que pretén lliurar-se de tota dependència del seu príncep" destacava llavors el premier anglès Bolingbroke.

La Catalunya que ens porta Albareda no era un país arrapat als furs i al passat. Les Corts del 1705 i la literatura política posterior ens confirmen un austriacisme dinàmic i modern. Una Espanya alternativa. Revifen figures com Dalmases, el marquès de Rialp o Amor de Soria. Sonen propostes, projectes i exigències que van rebre una incomprensió que encara dura. José Patiño, un dels pares de la Nova Planta: "El genio de los naturales es amante de la libertad [...]. Son apasionados a su patria con tal exceso que les trastorna el uso de la razón y solamente hablan su lengua nativa". Igual que un editorial de Pedro Jota.
Si hem d’entendre aquesta Espanya cabuda d’avui no en traurem l’aigua clara de mirar sempre al franquisme. Tot neix d’aquells anys. L’Azaña que tant idolatra el magistrat Manuel Aragón és el mateix que, parlant del 1714, va dir: "El último defensor de las libertades catalanas pudo decir con razón que fue el último defensor de las libertades españolas". Quins pocs canvis.

Más Noticias