06/12/2011

er fi ja sabem els motius que han portat el senador Montilla fins a tan noble cambra. Segons va dir, és massa jove per retirar-se, ja que només té 55 anys. Per fi un polític ha fet un crit valent i clar en defensa dels treballadors de mitjana edat. Mercès, Montilla. Als 50 no és edat de prejubilar ni de despatxar a ningú i suposo que la seva decisió aviat "farà pedagogia" entre els emprenedors (antics empresaris i abans patrons). Gràcies al seu gest, demà tenir 55 ja no serà cap problema per trobar feina. Montilla i el seu valent exemple demostren que, si a la seva edat un pot ser senador, qualsevol persona en la cinquantena pot fer de vigilant de cementiri, de venedor de motos o d’estàtua humana, tasques afins a l’esperit senatorial.
Però més enllà de la brometa, aquesta setmana a Catalunya hem sabut de més reubicacions de prohoms de la política. Per una banda, el sinuós Narcís Serra, pare i gestor de la malaguanyada CatalunyaCaixa, diu que marxa de la presidència del patronat del MNAC perquè el seu nebot arribi a la direcció de l’insigne museu sense que cap crític pugui dir ni ase ni bèstia. Alhora, ha fet públic que abandonava el consell d’administració de Gas Natural, on s’havia trobat amb Felipe Gonzélez, conseller independent de la casa. I per substituir Serra al MNAC, qui hi pot haver millor que un pare de la pàtria: Miquel Roca, que ara farà de protector del romànic català.

Aquests moviments, alegres i barrejats com el ball de gitanes, són la notícia més abundosa i fiable sobre el que somien i volen les nostres elits. Arreu del món sabem de ministres que fan d’assessors, de banquers posats a diputats, i patums de tota mena al capdavant de patronats i fundacions. Per no avorrir-se massa, van saltant d’un càrrec a un altre, no fos cas que la fiscalització de la seva tasca esdevingués massa estreta. Avui en el ram de la cultura, demà en la indústria, potser la diplomàcia... Podríem parlar d’una autèntica tendència, un nou lifestyle que fa furor entre les nostres elits: la pul·lulància.
Aquest any, el sociòleg francès Alain Touraine ha publicat un interessant llibre: Después de la crisis (Paidós), en el qual ens explica que potser el fet més destacat de la crisi és com les nostres elits han passat literalment de nosaltres i la nostra sort, havent trencat unilateralment el pacte tàcit que lligava la seva prosperitat al resultat de la seva gestió. Un tema important, ja que Gerardo Pisarello també hi reflexiona en el seu últim llibre: Un largo termidor (Trotta), on parla d’autèntic pas de la democràcia a l’oligarquia.
Que lluny que queden actituds dignes com la d’Allende, o la del primer ministre francès León Blum, enfrontat a Petain i als nazis i enviat a Buchenwald en no voler fugir del seu país. O la d’aquelles figures incorruptibles del segle XIX espanyol, com ara Roque Barcia, Salmerón o Pi i Margall. No, senyor. La pul·lulància és anar fent la viu-viu, a vagarejar pels despatxos farts d’indolència i cinisme. Passegen gloriejant-se davant nostre com els senyoritus d’en Sagarra, que s’exhibien fatxendes amunt i avall de la Rambla. Fa 15 anys, un profètic llibre de Christopher Lasch ja ens avisava que arribava la que va anomenar La rebelión de las élites (Paidós), un moviment pel qual els que manen no només arrepleguen sinó que ocupen totes les butaques del poder. I el que és pitjor, posen els peus a la taula.