Antonio Baños

Homer, la caverna i el català

A vegades la feina periodística et demana actituds heroiques. Penso ara en Javier Vizcaíno, d’aquesta capçalera, que ha de glossar la premsa de la caverna espanyola des de la seva secció "La trama mediàtica". Per fer-ho, s’ha de tenir allò que la gent de teatre anomena distanciament brechtià. Una mena d’absència mental per no veure’s afectat per l’eixordadora maquinària de la dreta. Jo, si em permeten el comentari biogràfic, vaig estar un any fent una feina semblant per a una ràdio. Carlos Herrera, Jiménez Losantos, César Vidal i altres eren el pa meu de cada dia. Al principi fas un riure escèptic. Poc temps després, el somriure se’t congela i dónes pas a l’astorament. En acabat, arriba la indignació i la quarta fase és una mena d’incredulitat embolicada en un subtil vel de por. Evidentment parlo de quan la caverna es dedica a parlar de Catalunya i, més específicament, de l’idioma català. Un tema que, per a ells, és una autèntica indústria d’allò més rendible.
Un, que no ha perdut del tot el vici de passejar per les fondàries cavernícoles de tant en tant, ha vist ara com s’engega una nova campanya contra el Principat. Una campanya força notable. Després dels toros i de la immersió, va arribar la crítica desaforada a les retallades del Govern Mas. No es tractava de discernir la seva utilitat econòmica sinó celebrar que les desgràcies del país eren fruit directe del fet identitari. És a dir, que a Catalunya es tancaven quiròfans perquè tenim dues llengües. I arribem així a la novetat conceptual de la campanya anticatalana d’aquest Nadal: el català, com a llengua, és massa car. Ser bilingües és un luxe que Espanya no es pot permetre. S’iguala així un idioma a l’Audi d’un alt càrrec o a les dietes per desplaçament dels diputats d’un parlament autonòmic. Una inutilitat.

Una llengua és com una segona residència. Un lloc fantàstic per anar en temps d’estar-s’hi en temps de bonança però fàcilment desmantellable en moments d’estretor financera. Havíem sentit que el català era provincià i inútil però ara sabem que el que passa és que és un luxe. Els doblatges de pel·lícules comercials al català són, per la caverna, una de les manifestacions més palmàries que tenir dues cultures no és sostenible.
Sovint, per un estrany mecanisme mental, el pensament anticatalà té una expressió, per dir-ho així, informàtica. El català ocupa una quantitat de megues inútils al cervell de la gent que alenteixen el disc dur i que es podrien utilitzar per coses més útils. És una versió castissa del dilema de Homer Simpson. En un episodi, Homer confessa que per cada coneixement nou, n’ha d’oblidar un altre per deixar lloc al seu atapeït cervell. "Com se suposa que l’educació et fa més intel·ligent", diu Homer. "Recorda quan vaig fer un curset per aprendre a tastar vi i vaig oblidar-me de conduir". El tendre intel·lecte d’un alumne es veuria així vetat a aprendre biologia, posem per cas, perquè les neurones van plenes de la gramàtica del bo d’en Pompeu.
Doncs aquesta idea ha mutat ara en una versió economicista. Els catalans hem d’aparcar el nostre idioma per calmar la prima de risc i les agències de ràting. Certament és una enginyosa actualització d’una vella, vellíssima tonada que ara, tot just en encetar la gran operació de recentralització que ens ve a sobre, té tots els números de ser número u del hit parade.