Antonio Baños

La tradició de l'exili català

Ens vam assabentar amb tot luxe de detalls de l’autoproclamat exili de Félix de Azúa. És, sense cap mena de pal·liatiu, una mala notícia. Sempre és dolent que un veí es trobi malament a casa seva i busqui la felicitat Ebre enllà. I més quan aquest veí és un esteta d’alt nivell i llarga trajectòria. Passat el dol, fem algunes consideracions sobre aquesta nova i nostrada tendència a autoexiliar-se. Celebrem, això sí, que per primera vegada a la història l’exiliat català té temps per fer tranquil·lament la maleta i que pot tornar per festes.
Fugir de la cultura pròpia ha estat un gest habitual per part de la gent de lletres. La seva sensibilitat sovint xoca amb els convencionalismes de la societat. Abans que Azúa, Eugeni d’Ors també es va instal·lar a Madrid. I abans, Virgili va marxar de Roma, Joyce d’Irlanda i Gerald Brenan d’Anglaterra. Als Estats Units, pobres, va ser una generació sencera d’escriptors la que va fugir cap a París, farts del provincianisme d’una Amèrica identitària.
El que és destacable és que tots els nostres exiliats siguin, si fa no fa, d’una mateixa generació. Vol dir que els joves no fugen? I tant. Farts de Catalunya, dels pares o del precariat. El que passa és que ells simplement han de marxar o emigrar, ja que no es poden permetre un exili en condicions.

L’intel·lectual de tota mena i origen necessita de molt de carinyo per florir i prosperar. És, què hi farem, una feina donada a la vanitat i l’afalac. Un pensador orgànic (acadèmia, premsa, llibres, veu pública) sempre somnia i flirteja que el poder es fixi en ell, encara que públicament rebutgi el caliu administratiu. I Catalunya, per la petitesa del seu sector cultural, no ha sabut alimentar tots els seus intel·lectuals amb la mateixa mesura. El llarg pujolisme va crear una mena de résistance que va xifrar en Maragall les seves esperances de protagonisme i redempció. No oblidem que el caput exiliae, Albert Boadella, era aleshores militant del PSC. El Tripartit, i en concret els socialistes barcelonins, no van satisfer les aspiracions d’aquesta gran intel·lectualitat babèlica. Com que no tinc torre a l’Empordà ni sovintejo els restaurants de Pedralbes, no els sabria explicar els termes precisos d’aquesta ruptura.
Per una banda van quedar els pensadors fills de l’alta burgesia catalana filocastellana, enfrontats al nou poder menestral que representava CiU. Vist des de fora, molt des de fora, aquesta lluita que es va encetar als primers anys vuitanta ha estat un ridícul fracàs de tots dos bàndols. La cultura oficial no va saber mimar prou els autors catalans en castellà (Marsé, Vila-Matas, Mendoza) mentre que l’aristocràcia dels savants es va enrocar en un menyspreu obsessiu amb tocs classistes per tot el que no fos cosmopolita, és a dir, no català.
Al final, aquesta generació singular, els Trias, Azúa, Carreras, Racionero o Boadella, formada en l’efervescència de l’esquerra caviar, transita ara de la mà de les figures d’aquest particularíssim liberalisme castís de palo y tentetieso que ha florit a les Espanyes. Un trànsit melancòlic. Una classe criada per fer grans gestes intel·lectuals es veu xuclada per les trampes identitàries de les quals diuen fugir. Ara mateix sento una infinita commiseració pel senyor Azúa. Em poso en el seu lloc i pateixo per la mandra còsmica davant la mudança i per la pèrdua irreparable de vaixella que comporta.