17/12/2011

Comença el dotzè Congrés del PSC i, encara que sembli mentida, no es percep en l’ambient ni trempera ni renovació profunda ni ganes de fer foc nou. Coses que, de segur, molts militants i gent a l’esquerra de la formació haurien volgut veure. El problema en què es troba el PSC i que sembla que tothom comprèn millor que l’executiva no té gaire a veure amb la pèrdua de poder i els desastrosos resultats electorals. És a dir, sí que hi té a veure, però són el resultat de la crisi existencial de la socialdemocràcia com a ideologia. Històricament, el gran èxit del socialisme ha estat agafar el paper de poli bo davant les opcions netament revolucionàries de comunistes i anarquistes, que serien els polis dolents. Tot i mantenir l’aspiració revolucionària fins als temps de Kaustky i la Segona Internacional, el socialisme va oferir a la burgesia una sortida parlamentària al problema dels carrers. Amb la legalització de l’SPD el 1890, Bismarck treia força als revolucionaris i convertia els socialdemòcrates alemanys en el far programàtic dels seus col·legues europeus.
Sempre ha estat així. El gir que va prendre el PSOE de Guerra i Felipe González en el seu congrés de Suresnes en abandonar el marxisme no era res més que una homologació als criteris del programa de l’SPD de Bad Godesberg. Allà, la socialdemocràcia va fer una nou pacte amb el capital: no qüestionarem la naturalesa del sistema i aquest ens farà, progressivament, la vida més confortable. La part oculta del tracte és que els treballadors haurien d’endeutar-se eternament per mantenir el seu benestar i els llocs de treball. L’Agenda 2010 va ser un altre pacte de l’SPD de Schröder amb el capital. Van impulsar la desregularització del mercat laboral alemany tot afavorint un estancament salarial, font de la competitivitat desaforada d’Alemanya i de les nostres bombolles.

Aquests pactes reiterats són l’autèntica sagnia socialista. Trenquen el contracte amb els seus electors, la seva funció essencial de defensa de qui no té els mitjans de producció (i de finançament) i esdevenen un referent retòric, sentimental. En aquest sentit, era força significatiu llegir en la declaració d’intencions de l’onzè congrés la frase: "Estem convençuts que un món millor és possible". Una versió light del lema: Un altre món és possible, però on el gest transformador (un altre) ha estat substituït per una simple esperança voluntarista (millor).
Davant d’aquestes limitacions va néixer la retòrica de la gestió. El partit com a mandarinat. Com a estructura de clientelatge. Com a empresa de serveis plena de professionals que es fan càrrec dels cabals públics. Un treball del grup cívic Sentit Comú per Catalunya que va publicar el diari Ara dibuixava el perfil professional dels parlamentaris i constatava que el 82% dels representants del PSC mai no han treballat en el sector privat, en el món exterior. Imatge mandarinesca que el dotzè congrés no esborrarà. La idea que la gent del partit es troba només al servei del partit és difícilment desmentible ara com ara. I per això el PSC veu que no té altra ideologia que matisar, dins de l’obediència, els dictats del capitalisme i que la seva gent no té altre ofici que manar. El canceller austríac Fred Sinowatz (també socialista) va fer cèlebre la frase: "Ohne die Partei bin ich nichts" que ve a dir: "Sense el partit, jo no sóc res". Un probable i encertat lema pel congrés.