30/12/2011

La mort de Samba Martine per meningitis al centre d’internament per a estrangers (CIE) d’Aluche, a Madrid, va donar peu a un treball de Daniel Ayllón publicat en aquestes planes en què es descriu la salvatjada tantes vegades denunciada d’aquests centres immorals i, en sentit ampli, il·legals. Pel reportatge vam saber que la falta d’infermeria va impedir que Martine fos diagnosticada i, per tant, podem considerar les autoritats del CIE sospitoses d’alguna cosa més que una negligència administrativa. La mort de la migrada congolesa se suma a la del marroquí que el 13 de maig del 2010 es va suïcidar al CIE de Zona Franca. Sumem a aquests dos decessos els malalts, deprimits, espantats i humiliats i tindrem una xifra molt considerable de persones tractades de forma esclavista i xenòfoba per part d’aquest Estat tan democràtic. Però m’agradaria reflexionar sobre un altre aspecte associat a aquests centres. Atès que l’existència i funcionament d’un CIE no pot donar lloc a cap mena de reflexió, sinó a una acció de denúncia ferma (i tal vegada massiva), parlarem de la seva funció real.
La globalització té com a màxima la superació del règim dels Estats nació per una mena de grans circuits comercials governats, no només per les lleis de mercat, sinó per una autoritat exercida per sobre de tot garantisme legal. Aquests grans circuits porten contenidors de la Xina, immigrants d’Àfrica, soja americana, capitals a les illes Caiman i automòbils de luxe alemanys a altres nodes o centres d’aquestes grans autopistes. Com que es tracta d’un circuit extranacional, perquè funcioni és necessària la creació d’espais on la llei territorial no destorbi. Espais extralegals, els anomenats llimbs jurídics.

L’antropòleg francès Marc Augé, sempre ocurrent i didàctic, va crear per a aquest panorama el concepte de sobremodernitat i va definir aquests espais com a no-llocs en el seu llibre Los no lugares (Gedisa, 2000). L’etnologia clàssica defineix un lloc (en sentit antropològic) com un espai identificador, relacional i històric. És a dir, ha de poder ser reconegut per la gent segons la seva funció, ha de dialogar amb altres espais i els seus usuaris, i s’ha de inserir dins el relat històric de la comunitat. És obvi, doncs, que els CIE són el paradigma del no-lloc. Però la nòmina d’aquesta forma territorial d’impunitat s’ha ampliat a una velocitat preocupant. Aeroports amb zones ni privades ni públiques on els drets se suspenen, presons secretes fora de tota jurisdicció, paradisos fiscals i cibernètics... Molta gent va saber de les maquiles llatinoamericanes gràcies a Naomi Klein i el seu no-logo. Les maquiles o "parcs d’indústria d’explotació extraterritorial", tal com s’anomenen en termes oficials, són també no-llocs orientats no al control, sinó a la producció en estat pur. El no-lloc configura així una geografia oculta. Una mena de fals sostre per on passen tots els serveis de la nostra innocent i neta societat. Mercaderies, persones i diners circulen o són retinguts i suprimits en aquesta mena de món B.
La indignitat dels CIE queda dimensionada així dins un problema molt més general. El de l’emmentalització del nostre món. Com el formatge suís, l’emmental, tot ple de forats, estem permetent que la nostra societat es governi des d’uns forats negres, invisibles a la llei però a la vista de tots nosaltres.