Antonio Baños

Què hi farem, som mediterranis

Em fa una mica de mandra citar Luis Racionero, però un dels seus llibres va la mar de bé per dibuixar la situació georidícula que estem vivint els humans que habitem a la riba nord del mare nostrum. Em refereixo a La Mediterrània y els bàrbars del nord. En aquest assaig, es reivindica l’actual tarannà dels nostres pobles per sobre de la dominant aliança calvinista-anglosaxona que, com és evident, només porta desgràcies.
Deia que vivim en una situació georidícula perquè sembla que tots els tempos polítics i financers s’hagin posat d’acord per burlar-se dels territoris vora mar i per fer de la política i l’economia mediterrànies font d’escarni. Per exemple, el judici al president balear Jaume Matas i a l’expresident valencià Camps, o les dificultats de la tresoreria catalana, sorneguerament esventades pel recentralisme. Això pel que fa a Espanya. Itàlia i Grècia, amb el fantasma de Berlusconi una i amb la vergonya de la manipulació dels comptes l’altra, no fan més que reblar el clau d’uns tòpics més que molestos. En aquest context, l’entrevista del president Mas amb el viceprimer ministre britànic Nick Clegg podia semblar un acte de contrició i renúncia als valors meridionals tan de baixa avui dia. El president Mas fa temps que vol que se’ns vegi com una tribu perduda d’holandesos estranyament situats al caliu del sol.

Jo, què voleu que us digui, encara crec que, nord enllà, tenen una forma de vida poc envejable. Les retallades socials al Regne Unit són notables i els alemanys fa una dècada que no s’apugen el sou només per donar satisfacció al vici exportador. La Suècia dels noranta també va tenir la seva bombolla immobiliària, i fins i tot els islandesos van caure en el pecat universal de l’avarícia. Tant per tant, l’eficiència del nord seria també un contramite una vella forma de recordar-nos que la divisió de la Reforma protestant encara marca els discursos identitaris europeus.
El sud catòlic (culturalment catòlic, s’entén), encara que ara no ho sembli, té molt més futur que el nord productivista amarat d’aquell esperit capitalista de què parlava Max Weber. Cada vegada és més potent i ferma la veu dels que veuen en el decrecionisme i les seves formes associades de viure (slow, quilòmetre 0) l’única solució a les reiterades falles del sistema de consum boig i de treball continu. Una cultura que sorgeix de la teoria econòmica i que a vegades és explicada amb massa folklorisme new age però que es troba molt còmoda en les formes d’operar dels mediterranis. Recuperar l’enginy com a font de valor afegit. Utilitzar la cordialitat per sobre de l’eficiència. Reprendre la cultura de la menestralia i l’artesanat (i no parlo d’esclops, parlo de software). Fer d’allò que els anglosaxons veuen com a imperdonables defectes el nucli d’un nou mode de producció. És un bon moment per recuperar l’orgull mediterrani si, en lloc de Brussel·les, mirem a la riba sud i ajudem els pobles que ara tornen a néixer a no sentir-se orfes d’Europa. La recent dimissió de Yussef Amrani de la secretaria de la Unió per la Mediterrània no ajuda en absolut a desenvolupar aquest procés.
I si hem de ser catalans, siguem-ne, però mediterranis. Tal com volien els noucentistes però sense ser de dretes. Hem d’afinar un discurs que trobi la nostra redempció en el que som i no en la vergonya de ser una mena de teutons sense traça.