Antonio Baños

Neocapitalisme del segle XIX

Pasolini té un poema titulat Una disperata vitalità, on, com a irònic homenatge al futurisme italià, es poden llegir els versos: "In una macchina che corre per le autostrade/ del Neo-capitalismo latino – di ritorno dall’aeroporto". Que traduïts de pressa i corrents expliquen: "En un cotxe que corre per l’autopista del neocapitalisme llatí – tot tornant de l’aeroport". L’incommensurable autor italià dibuixa amb tres elements essencials el que va ser la quimera sud-europea associada al mite que vam anomenar desenvolupament. Cotxes, aeroports i autopistes. La santa trinitat del progrés entès a l’espanyola. En dèiem infraestructures i ens van estalviar tota reflexió sobre què havíem de fer amb els diners. I en acabat, han suposat la nostra ruïna més profunda. Tot i això, el culte a l’obra pública, o més ben dit, a l’enriquiment a través de l’obra pública, es troba encara massa enganxat a les meninges de l’Estat. Tot i que en sóc conscient, he sentit com un calfred per tota l’esquena en llegir les declaracions de la ministra de Foment, Ana Pastor, on es referma, quasi ofesa pel dubte, en la prioritat actual i eterna de portar l’AVE fins a Galícia. "L’AVE és irrenunciable", ha dit, amb aquest to heroic, imperial, amb cert aire marcial que solen tenir les declaracions sobre obres públiques. Igual que Pasolini, Pastor té una notable habilitat poètica. Mirin com descriu el panorama ferroviari: "Tenim una pila d’infraestructures, de rases obertes, a tot Espanya. El país com a trinxera, no està mal vist, no.

Tres governs han apostat sense cap mena de dubte per l’absurd pla de tren radial. Aznar, Zapatero i ara Rajoy volen que tots els espanyols puguem ser a Madrid en menys de quatre hores, per si hi som convocats. Això palesa el fet que Espanya és un Estat aturat, bloquejat, en el segle XIX. La majoria d’estats van tenir les seves guerres entre federals i unitaris. L’Argentina, Colòmbia, la Itàlia del Risorgimento o l’Alemanya de Bismarck van ser fruit d’aquells conflictes, però aquí, després de tres guerres carlines i la Guerra Civil, el conflicte bàsic del segle XIX, l’articulació del territori (juntament amb la garantia dels drets), no ha estat resolt. Per això, tenim la xarxa més gran del món en ferrocarril, però la més lenta i cara xarxa de connexió ADSL. Perquè fins que no acabem el nostre XIX Espanya no podrà avançar. "Articular el país", "cosir Espanya amb fils d’acer" o, com ha dit la ministra Pastor, "comprometre’s amb la connexió territorial". Són totes metàfores amb les quals el poder central ha volgut vendre el gran projecte espanyol per al segle XXI: tenir 10.000 quilòmetres d’alta velocitat el 2020 davant dels 378 alemanys.
Atrapats entre l’espanyolisme de via estreta i el patriotisme d’ample europeu, el neocapitalisme espanyol, com a poder nostàlgicament imperial, s’ha estimat més unir el territori que els seus habitants. Un Estat són terres, no gent, sembla que ens vulguin dir quan foraden muntanyes o travessen rius mentre abandonen científics i artistes a la seva sort. L’AVE ha de continuar, perquè aquest Estat vuitcentista no té una altra manera de mostrar el seu poder sinó a través dels jutges i el ciment. Deia Mañé i Flaquer que a Espanya "quan no funcionen els consells de guerra funciona la junta de camins i ports". Dues maneres antigues i molestes de generar adhesions "indestructibles" al projecte.