Antonio Baños

Subhastes com la Champions

Quina cosa més misteriosa i mutable és això de l’interès informatiu. Les coses que considerem rellevants per a l’opinió pública i els temes van guanyant gruix en les capçaleres, ens donen un dibuix perfecte dels neguits i interessos de la gent.
Fa 30 anys, la idea que un personatge com ara Belén Esteban generés un consens tan ampli de simpatia entre la classe obrera hauria estat considerada com una fantasia reaccionaria. Tanmateix, fa vuit anys, només els especialistes i els homes del pelotazo estaven interessats pel funcionament del mercat global i els seus complexos productes. En els bons anys de la bombolla, la gent se sabia l’euríbor de memòria tal com avui fa amb la prima de risc. Anys enrere, les intervencions del governador d’un banc central romanien oblidades en els racons de les pàgines econòmiques, i avui són comentades als bars com les actuacions del Tú sí que vales.

En aquest sentit, em sembla molt curiós i significatiu el que passa amb les subhastes de deute públic. Abans ningú no sabia ni quan ni com es feien; ahir, però, ja havien arribat a la part alta de primera plana. Sabem que Espanya va poder col·locar 6.600 milions d’euros a uns inversors benèvols que només ens cobraran un 4,05% d’interès, quan en l’última subhasta era del 5,40%. I anava rumiant en aquestes coses mentre el país gaudia d’un altre clàssic. Vaig pensar que potser la gran temença que tenim vers tot aquest món financer és perquè es troba ocult, fora de la lògica de l’espectacle, que és l’única lògica que tots comprenem.
L’opinió pública s’encén amb les astronòmiques xifres del món financer i que canvien de mans a tota velocitat entre governs i bancs. De la mateixa manera, tracta amb naturalitat les desproporcionades quantitats que cobren i es gasten en el món del futbol. Per què?, que diria Mourinho. Potser perquè el futbol és un espectacle i les subhastes de deute encara no. Sant Agustí trobava força estrany que la gent pagués per anar a espectacles on sentia por, ràbia o neguit, sentiments que mai voldria experimentar a casa seva. I en el seu llatí directe i sincer es preguntava: "Quid est nisi miserabilis insania?" I avui, més de mil anys després, continua el misteri. Com és possible que celebrem col·lectivament l’orgia de milions inútils del futbol mentre exigim que tanquin serveis que ara considerem sobrers? El pobre Anthony Trollope, un famós escriptor victorià, va viure les beceroles d’aquesta passió esportiva. Sense entendre cap a on aniria la societat, va escriure l’any 1868: "Si l’esport es tornés irracional en la seva despesa, arrogant en les seves exigències, immoral i egoista en les seves inclinacions, i el que és pitjor, brut i deshonest en el seu tràfic, contra ell s’aixecaria l’opinió pública". Ha estat el contrari. Per això sospito que el que es vol és convertir els esdeveniments financers en una mena d’espectacles esportius perquè el poble els pugui acceptar. A la subhasta d’ahir, ja es flairava aquest aire futboler: "Espanya col·loca el deute per tota l’esquadra", "Èxit dels nostres", "L’Armada triomfa als mercats". Si el sorteig de la grossa i el de la Champions són coses ben vistes i nostrades, qui diu que en breu no estarem tots al bar amb samarretes del ministre De Guindos celebrant la derrota de la prima de risc amb aquells càntics tant propis de la policia catalana: "¡Que viva España!"