Antonio Baños

El bon lladre

Tots hem vist la seva mansió gegantina i hortera. Hem sabut puntualment de la seva dèria per les noies, les carreres i altres excentricitats. Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, ha passat de ser víctima d’una mena de FBI sense fronteres exagerat i prepotent, a ser motiu d’escarni per la seva vida dissipada. És un truc molt i molt antic però que, com es veu, continua funcionant a la perfecció. Els enemics de la democràcia atenenca la van atacar tot esbombant l’apassionada vida sentimental de Pèricles amb Aspàsia, l’hetera (una mena de prostituta). De la mateixa manera, Schmitz i el seu Cadillac de color rosa són un exemple de la vida de depravació i horterisme a què porta l’intercanvi descontrolat d’arxius. Una detenció sense una acurada ridiculització del detingut podria generar un efecte contrari al desitjat. Es podria crear la figura d’un heroi o un màrtir. Prou que cuiden aquests detalls, els americans. Recordem si no el cas de Julian Assange, que, a mig camí de pujar als altars de l’heroïcitat democràtica, es va entrebancar amb dues senyoretes sueques que l’han dibuixat com un violador egocèntric. Podríem anar a buscar les descripcions mutants de l’assassinat de Bin Laden i trobaríem perfectament dibuixats tots els esbossos necessaris per anar configurant l’arquetip d’enemic ridícul. Si es va refugiar darrere una dona o si tenia la casa plena de vídeos porno.
Però tornem als malvats pirates de la xarxa. És obvi que tot el que diuen del senyor Schmitz (i el que anirem sabent) és cert i que el seu comportament no és un mirall de virtuts. I és precisament per això que ell ha estat el primer objectiu. Si haguessin detingut David Martínez i Jordi Tamargo, fundadors de Series Yonkis –uns joves mes discrets que el senyor Schmitz–, l’operació de pedagogia social no hauria funcionat.

De la mateixa manera que es ridiculitza l’enemic, és blinda i construeix la del bon lladre. Bill Gates i Steve Jobs són les contrafigures d’Assange i Schmitz. Gates, denunciat reiteradament per monopoli, ha tingut unes pràctiques com a mínim fosques amb altres empreses del sector, com ja deixava clar el clàssic llibre de 1999 de Wendy Goldman Rohm El informe Microsoft. Tot i això, avui és conegut com un filantrop tan desmesurat que deixaria sant Francesc en ridícul.
Per la seva banda, Steve Jobs ha aconseguit passar com una mena de monjo-soldat de l’ultracapitalisme zen, una figura a mig pas de la santedat malgrat la seva tendència a explotar treballadors i triturar competidors amb casos tan esfereïdors com els dels suïcidis d’empleats a Foxconn, empresa fabricant de productes Apple. De fet, el culte a Jobs va molt lligat al fet que ha estat el pare de l’extensió de l’exclusivitat i del pagament a tota mena d’aparells. És a dir, la mena d’internet que a la indústria i a l’FBI els agrada.
Així que ja ho sabeu, nens i nenes. Si pirategeu pel·lícules acabareu grassos i lletjos com Schmitz, que, com a exemple per als nois dolents, està tancat a la garjola. I si mai us interesseu pels secrets dels vostres governs és perquè, en el fons, sou uns perseguidors lúbrics de nòrdiques socialdemòcrates. Podeu ser uns emprenedors cruels i ridículs. Però sempre a favor de les regles bàsiques dels negocis globals. I si creieu en la llibertat de la xarxa, ja podeu tenir una vida més santa que la dels candidats republicans. Que tampoc és gaire difícil.