Antonio Baños

La marmota catalana

Suposo que tots vostès, ara que es troben ben enfarinats de neu, són conscients que l’hivern encara durarà sis setmanes més. I no perquè ho hagi dit Tomàs Molina sinó perquè la marmota extreta ahir a la vila pennsilvaniana de Punxsutawney així ho confirma. Es tracta d’una tradició arrelada a la costa est de Nord-amèrica que diu que si la marmota s’espanta amb la seva ombra i torna al cau, l’hivern s’allargarà; cosa que no passarà si aquest simpàtic animal no veu la seva ombra. Aquesta bonic acte de saviesa rural es va popularitzar mundialment gràcies a la fantàstica pel·lícula de Harold Ramis Atrapat en el temps. En el film, Bill Murray es veu condemnat a viure aquesta jornada un dia i un altre. I, tal com ha passat amb altres tradicions foranes com ara els cannelloni i els barrets mexicans, els catalans ja hem adoptat el culte a la marmota de manera pròpia i natural. Almenys un català il·lustre sí que ho ha fet: el portaveu del Govern, Francesc Homs. Per valorar la reunió del president Mas amb Rajoy i l’aplicació del mític pacte fiscal, Homs va apel·lar al dia de la marmota. Apel·lació que ja havia fet uns dies abans per justificar la prudència en el to del Govern respecte a Madrid. És probable que Catalunya ja faci uns anyets que visqui immersa en una mena de bucle temporal, però també és possible que la marmota (simbòlicament, i sense faltar) sigui el mateix Homs, que ja el juliol del 2010 i davant d’una cimera Montilla- Zapatero va utilitzar aquest mateix símil per criticar la poca substància de les trobades dels dos líders. Això pot voler dir dues coses: que Homs és un home de poques metàfores o que, com jo, és un fan absolut de Bill Murray abans que la insofrible Sofia Coppola el fes sortir en l’encara més insofrible Lost in Traslation, transformant l’ídol de l’humor brètol en un heroi chick-lit per a les noietes hipsters.
Com que aquesta Catalunya pobra, que és la nostra, és improbable que opti per qualsevol mena de trencadissa, hauríem d’afegir el marmotisme als trets significatius del nostre tarannà. Seria una mena de delectació en la repetició. Una somnolència política i cultural tot de retorn cap al regionalisme. Un mantra que apaivagaria el dolor pels fracassos recurrents com ara els de la banca, la hisenda i l’escola pròpies, a més del tema dels avions.

Per això, fóra convenient instaurar la de la marmota com a veritable diada nacional. Perquè, almenys des del 1939, la nostra vella especialitat, la desfeta dramàtica, ha donat pas al déjà-vu autonòmic. Com he llegit en un article de Josep Pinyol d’ara fa un any a Tribuna.cat (titulat precisament Finançament: el dia de la marmota), els catalans, des del 1980, hem anat a Madrid a negociar finançament cada cinc anys. Set vegades hem fet de Bill Murray i hem rebut, com a la pel·lícula, la mateixa plantofada d’Andie Mac­Dowell, és a dir, del Govern central. No m’estranya que a les Espanyes notin també "el hartaz­go" pels afers catalans.
Més enllà del burro català, la marmota és un tòtem que ens escau. Llegeixo a la Viquipèdia que va ser introduïda als Pirineus francesos perquè l’àliga daurada es menjava massa cries d’isard. És a dir, que va ser introduïda per servir de víctima, d’ham, de distracció. No em diran que, per a l’àliga daurada dels nous imperis hispànics, les marmotes catalanes, sempre mig endormiscades i porugues de la seva ombra, no som una presa perfecta.

Más Noticias