Antonio Baños

Una patronal a l'avantguarda

A vegades la història ens forneix de recargolades ironies. Ja sé que no es tracta d’un aniversari rodó, però sàpiguen que aquest any es compliran els 140 anys de la fundació de la Liga Antiabolicionista de Barcelona. Una associació en la qual es trobava el bo i millor de la societat de la capital, agrupada en contra del projecte de llei d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico que preparava el Govern de Ruiz Zorrilla. L’argument, difícilment rebatible, dels partidaris de l’esclavitud eren els perjudicis evidents que l’abolició portaria a l’economia espanyola, amb la pèrdua de llocs de treball i la frustració de molts emprenedors que havien fet del comerç i el tràfic d’esclaus un R+D estratègic que va convertir Catalunya en un país líder del sector. Signant aquella raonable petició de coherència econòmica hi havia el Fomento del Trabajo i institucions tan senyeres de la realitat catalana de llavors i d’ara com eren la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre o l’Il·lustríssim Col·legi d’Advocats de Barcelona. Fins i tot en formava part el Seminari Conciliar, segurament inspirat per la doctrina de sant Pau a Efesis 6, on deixa ben clara la postura evangèlica sobre l’esclavatge: "Esclaus, obeïu els vostres amos humans respectuosament i amb senzillesa de cor, com al Crist".
El primer punt de la resolució fundacional que van aprovar els esclavistes va ser tota una declaració d’amor a Espanya: "En favor de la integritat del territori i en contra de tota ingerència estrangera", tot i que entre els signants trobarem futurs pares del catalanisme i de la pàtria mateixa, com ara els Milà i Fontanals, Mañé i Flaquer, Güell o, lògicament, els López. Es a dir, un munt de gent que avui llueix al nomenclàtor de carrers de Barcelona.
El cas és que, no em preguntin per què, però després de la reforma laboral i de sentir un altre català il·lustre, com és el senyor Joan Rosell, demanant ja la reforma de la llei de vaga, m’ha vingut al cap aquest aniversari. No vull dir, en absolut, que la nostra classe empresarial ens vulgui esclaus o que el sistema de lliure mercat, abundància tecnològica i democràcia a raig estigui basat en el treball esclau de grans parts del món. I ara! Però em va cridar l’atenció veure la permanència i el compromís, a través dels segles, que tenen certes institucions amb les llibertats humanes.
Les institucions que abans demanaven esclaus pel bé de la productivitat, avui, en nom de la mateixa deessa, demanen que els treballadors esdevinguin serfs. Anem, doncs, encaminats, orientats, per tornar xino-xano cap a aquell fantàstic segle XIX de la febre d’or, atapeït d’especuladors i negrers.
Com a curiositat. Els partits Republicà i Federal van organitzar una manifestació en contra de la Liga interpretant La Marsellesa (era abans dels guinyols de Canal+) i donant visques sota el consolat dels Estats Units, que tot just acabaven d’abolir l’esclavitud. La jornada va acabar, diuen, amb el bust de George Wa­shington exhibit a la balconada de l’Ajuntament, on avui segurament posarem el retrat del magnat aquest de l’Eurovegas
El que queda clar és que, tant avui com fa 140 anys, les grans institucions econòmiques catalanes, abans que al servei de la gent del país, romanen esclaves de dos amos poderosíssims: el poder Espanyol més centralista i, òbviament, l’avarícia més descarada.