Antonio Baños

El company Corbacho

El company Corbacho (l’exministre) comentava per la ràdio molt a l’estil de l’Agrupació Baix Llobregat, allò de "vaya marrón que me ha caído" sobre el seu pas per l’alta política madrilenya. Paradoxalment la seva queixa anava lligada al seu excés de feina, destí invers al dels seus administrats, que n’han patit una absoluta falta. Això passa molt. ¿En quantes reunions socials ens hem queixat del nostre estrès laboral davant d’algú que està a l’atur? "Tu rai", sol ser la catalana i intraduïble resposta del nostre interlocutor. Però aquestes incòmodes si­tuacions sembla que es multipliquen si l’interfecte és membre del PSC i el fan ministre. Darrerament els catalans agafen les carteres patint i les deixen corrents. Montilla i Clos van passar per Indústria en mig de les tempestes elèctriques generades per Endesa com a tràmit per acomplir els seus grans destins: presidir un petit país europeu l’un i anar tirant de la rifeta l’altre. Fins i tot la que es veia com a glamurosa successora del zapaterisme, Carme Chacón, s’ha retirat a les seves casernes d’hivern a l’espera d’un miracle. Que com a Napoleó, li aparegui "el sol d’Austerlitz" enmig de la tempesta governamental.

Corbacho deixa un marrón per caure, segons sembla, en un bassal fosc com una enquesta de La Vanguardia. Un servidor no és que tingui una especial simpatia pel personatge Tots recordem les seves polítiques dures sobre immigració que prefiguraven aquest naixent i preocupant "clima anys trenta". Però sí que començo a sentir simpatia pel seu paper quixotesc. Em recorda Mané, aquell entrenador de futbol ferreny que només cridaven per rescatar equips a punt de baixar de categoria. Sic transit, Corbacho, tant poder que vas tenir i quins neguits que has de passar.

Más Noticias