Cròniques insubmises

Normalització de la violència

Tica Font. Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

En la nostra vida diària ens podem trobar amb multitud de violències, de caràcter interpersonal o de caràcter estructural, la qüestió és si reaccionem o no davant elles i com reaccionem.

Qui no s'ha trobat en una cruïlla de carrers en què dos conductors, o un conductor i un motorista o un conductor i un ciclista s'aturen al semàfor i comencen a insultar-se, de vegades a empènyer i en alguna ocasió a donar-se cops. Tots hem presenciat en persona o per la televisió que certs partits de futbol hores abans o hores després acaben amb destrosses al carrer, aparadors trencats, mobiliari de terrasses o contenidors destrossats. Espectadors de futbol que insulten l'àrbitre, pares de lligues de futbol escolar cridant i insultant com energúmens a àrbitres o nens de l'equip contrari. Joves que a la porta de la discoteca acaben a cops, adolescents que assetgen les seves primeres núvies i controlen fins i tot el seu whatsapp, agressions a immigrants al metro o als sense sostre quan dormen en un caixer. Aquesta violència interpersonal aconsegueix la màxima expressió contra dones, homosexuals, persones del col·lectiu LGTB, immigrants o sense sostre.

En el 2015, segons l'últim informe de la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura, hi va haver 323 persones que van denunciar episodis de tortura i maltractaments a Espanya, 89 d'elles pertanyen a moviments socials, 50 eren persones immigrants, 37 presos, 19 menors i 58 diversos. Entre el 2004 i 2015 hi va haver a la vora de 8.000 persones que van patir tortura, tracte vexatori i mort sota custòdia. Aquestes actuacions violentes no són com les anteriors, violències interpersonals, aquestes són dutes a terme per agents de la seguretat pública, per funcionaris de l'Estat, policies, agents de presó o guàrdia urbana, persones que quan exerceixen actuacions violentes estan en una posició de poder davant la seva víctima. Aquesta relació de poder davant la víctima provoca por de denunciar les agressions dels agents públics, por que s'agreuja quan des del Ministeri de l'Interior s'amenaça amb querellar-se amb aquells que denunciïn vexacions.

El passat desembre el Comitè Internacional de la Creu Roja alertava de la permissivitat de l'opinió pública davant la tortura, afirmava que el 36% de la població que resideix en països en conflicte armat consideren que és legítim torturar combatents "enemics". La permissivitat davant la tortura no és patrimoni de països en conflicte, és una pràctica que amb diferent intensitat s'està produint a tot el món. Hi ha un pensament molt comú entre la població que considera que les persones que pateixen maltractaments o tortures per part de les autoritats públiques es deu,  segurament, a que han fet "una cosa dolenta".

Cal afegir que hi ha altres violències menys visibles, les violències estructurals, les que deixen a milions de persones sense feina, milions de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, els que veuen reduïda la seva esperança de vida per habitar en un barri perifèric , els milers de persones que moren per la contaminació atmosfèrica de les nostres ciutats, els milers de persones que han estat expulsats del sistema i no tenen ni un sostre on aixoplugar-se. Aquestes violències estructurals sovint són percebudes com a simples desgràcies, coma si fossin fenòmens naturals davant els quals no cal plantejar i exigir responsabilitats polítiques.

El cinema, la televisió i els videojocs han banalitzat i normalitzat la violència, ens han fet percebre com a normal i com a correcte que els forts o els agents de seguretat utilitzin la força i mètodes violents davant de certes persones, com poden ser assassins, violadors, lladres , terroristes, o "enemics". Però en la vida real, fora de les pel·lícules, molts dels que pateixen la violència no són criminals i ni tan sols s'ha investigat si ho eren o no, però sembla que en les nostres ments hem acceptat torturar i vexar altres persones, que aquestes pràctiques són admissibles sota certes circumstàncies.

Caldrà treballar per descolonitzar les nostres ments, per rebutjar qualsevol acte violent sobre una altra persona i per indignar-nos quan aquest acte sigui dut a terme per funcionaris públics.

Más Noticias