Àsia i Orient Mitjà, principals importadors mundials d’armes

Tica Font, directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Les exportacions internacionals d’armes són un bon termòmetre, un bon indicador polític. D’una banda mostren les zones del planeta que acumulen més tensió, les zones on es compren més armes i, d’altra banda reflecteixen les polítiques d’aliances entre els estats. Només cal fixar-se en qui ven i a qui.

Fa pocs dies l’Institut Internacional de la Pau d’Estocolm (SIPRI) ha fet públic l’informe 2016 de les transferències internacionals d’armes.

Les conclusions generals són, d’una banda, que des dels atemptats de les torres bessones les exportacions d’armes mundials han augmentat progressivament any rere any, encara que no s’hagi aconseguit arribar al màxim de la guerra freda; d’altra banda ens indiquen que l’Àsia i Oceania encapçalen el rànquing d’importacions d’armes amb el 43% del total de les armes mundials, seguit de l’Orient Mitjà que ha importat el 29% del total. Importacions que no poden sorprendre ningú, donat l’increment de tensió que està suposant la Xina, amb el seu cada vegada superior paper de potència regional, que fa que altres països de la zona com l’Índia, Vietnam, Corea del Sud o el Japó facin grans inversions en el desenvolupament d’armes i en importacions de material bèlic. Cal assenyalar que a l’Índia i al Vietnam les armes que adquireixen són majoritàriament de fabricació russa i en canvi Corea del Sud les compra a empreses Nord-americanes. Corea del Nord manté el seu aïllacionisme. No hi ha constància d’adquisicions però caldria formular-se la pregunta de qui està donant suport en tecnologia i finançament al seu programa militar, donada l’extrema pobresa a la qual està sotmesa la població.

Que Orient Mitjà sigui la segona regió en importació d’armament no és sorprenent. tenint en compte la situació de col·lapse i guerra que pateixen l’Iraq i Síria, així com el conflicte del Iemen, en el qual intervé Aràbia Saudita, entre d’altres.

Les exportacions d’armes no deixen de ser un instrument polític en mans dels governs. Tant els països productors com els importadors utilitzen aquest mercat per segellar aliances d’interessos externs al mateix ja siguin d’índole econòmica o política. Si mirem amb deteniment cada país i a qui li compra armes, o el que és el mateix, al fet sobre a quins països exporta Estats Units o Europa, podrem observar que les aliances internacionals mantenen una certa continuïtat de les àrees d’influència de la Guerra Freda. A l’Orient Mitjà és evident que Iran i Síria són abastits per Rússia i la Xina i els països del Golf, Turquia o Egipte són abastits pels EUA o Europa.

Finalment destacar que en un món sacsejat per tensions, conflictes i guerres, els principals exportadors d’armes són: Estats Units amb una quota de mercat del 33 per cent, de les quals gairebé el 50 per cent van tenir com a destí països de l’Orient Mitjà. Rússia amb el 23 per cent de les exportacions mundials, de les quals el 70% van tenir com a destí només quatre països: Índia, Vietnam, Xina i Algèria. El 74% del mercat mundial d’armes està controlat per cinc països: Estats Units, Rússia, la Xina, França i Alemanya.