Negociacions amb ELN: serà una pau de segona?

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

A primers de febrer es van iniciar les negociacions entre el Govern Colombià i l’ELN. Porten poc temps de converses i encara no s’ha fet públic que hagin arribat a algun acord. Enmig d’aquestes negociacions ha continuat la lluita armada, tant les forces de l’Estat com els guerrillers de l’ELN han dut a terme actes amb víctimes mortals. De moment aquestes accions de combat no han comportat una interrupció del diàleg i de les negociacions, actitud que cal valorar positivament per ambdues parts.

En algun moment caldrà fer el pas de l’anunci de l’alto el foc, en algun moment caldrà aturar les accions violentes contra la població civil, incloent-hi els segrestos. Seguir en la lluita armada i negociar no pot compaginar-se durant molt de temps, no és sostenible. Seguir amb el combat, pensar que l’ús de la força armada pot oferir un avantatge en les negociacions, és una mala estratègia negociadora, és una mala opció que no ajuda a l’ELN en les seves negociacions i no els ajuda a incrementar la seva acceptació o popularitat per part de la societat civil.

Per desgràcia per a l’ELN, els acords amb les FARC i la seva implementació estan resultant mediàtics, els mitjans de comunicació estan cobrint la desmobilització de les FARC, el procés d’aprovació de les lleis que inicien l’aplicació dels acords o el disseny dels tribunals especials. Vulguem o no, és inevitable que l’atenció mediàtica es centri en els acords amb les FARC, tant en la societat colombiana com des de l’exterior, tant les institucions com els organismes públics o privats es centren en l’observació del dia a dia del procés d’implementació, les dificultats que hi ha o els retards o els incidents. És un fet que les negociacions amb l’ELN no aixequen l’interès mediàtic que han generat les negociacions amb les FARC.

Vulguem o no, les negociacions amb l’ELN no comportaran la posada en marxa d’altres tribunals especials, no comportaran la creació d’una altra Comissió de la Veritat, no comportaran que es creï un nou museu històric ni propiciarà que s’escriguin més relats o memòries del que va passar al país.

És per tot això que cal assumir que aquestes negociacions no poden allargar-se molt en el temps, l’ELN no pot quedar-se fora del procés que s’ha obert al país, la societat no els esperarà, són ells els que hauran de pujar a un tren que ja està en marxa. No tindria sentit, seria una oportunitat perduda que aquesta negociació acabi quan ja han transcorregut alguns anys de la fi de les FARC, ja que s’arrisquen a que els seus acords representin una pau de segona, una pau amb poca rellevància política i social.

L’altre element que resulta difícil d’encaixar i al qual l’ELN ha concedit molta importància és el de la participació de la societat civil, així es manifesta en l’agenda de negociació en el punt de “democràcia per a la pau”, un punt molt rellevant. Encara no es coneix quin serà el model que s’estableixi per canalitzar la participació de la societat civil i en quins aspectes seran rellevants les propostes que faci.

Aquesta aposta de participació pot ser una mina en els els propis peus de l’ELN.

Els moviments i organitzacions socials, en aquests moments de transició pels que passa el país, han d’ocupar l’espai que els correspon, cal que els partits polítics, el govern i els empresaris acceptin el paper que tenen els moviments socials en una societat democràtica, han d’acceptar les discrepàncies, l’autonomia de la societat en confeccionar una agenda reivindicativa pròpia, han d’acceptar la seva legitimitat com a actors polítics i la seva independència de qualsevol partit. Els partits han d’acceptar que els moviments socials no són un instrument electoral i no han d’intentar cooptar-los o això representarà la seva mort com a moviment.

En aquest sentit l’ELN haurà d’afinar molt en el disseny de la participació social, sobre com és la societat en la que ha de participar i per a quins temes és necessària la seva opinió i participació.