L’atemptat islamofòbic de Londres

Tica Font

Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

La setmana passada hi va haver un “acte terrorista” a Londres diferent d’altres atemptats sobre els quals els mitjans de comunicació han parlat extensament. En aquest atemptat un home britànic amb una furgoneta va envair la vorera propera a una mesquita atropellant a un grup de vianants que tornaven del rés nocturn, com a conseqüència de l’atropellament va haver un mort nou ferits. L’autor d’aquests fets en ser detingut cridava: “vull matar musulmans”.

El Consell Musulmà Britànic (MCB) va qualificar aquest acte com un acte d’islamofòbia. Aquesta mena d’actes fa anys que s’estan duent a terme. Segons Tell Mama, organització que registra els atacs contra musulmans al Regne Unit i dóna suport a les seves víctimes, cent mesquites han estat atacades des del 2013 i el nombre d’atacs cada vegada és més gran, els ‘delictes d’odi’ es van multiplicar per dos a Manchester en els dies posteriors a la matança al concert musical juvenil i per cinc a Londres després de l’atemptat al pont.

Els delictes d’odi tenen lloc quan una persona ataca a una altra per raons de la seva pertinença a un grup social, per la seva orientació sexual, la seva identitat de gènere, pel seu origen ètnic, religiós, afiliació política o discapacitat. En definitiva els delictes d’odi no deixen de ser delictes per intolerància. En general els mitjans de comunicació només els esmenten com a notícia quan l’acte comès és greu, és a dir quan l’acte produeix lesions molt greus sobre les persones atacades, sigui el cas d’assassinats o homicidis.

En el dia a dia hi ha dones que expliquen que al carrer o al metro les recriminen vestir d’una certa manera (manifesta una pràctica religiosa determinada) o nens a l’escola que els insulten i se’ls diu que vagin cap a casa seva. De manera freqüent es produeixen pintades vexatòries en centres religiosos, mesquites o sinagogues, es duen a terme danys físics a comerços, cementiris, centres religiosos o propietats particulars. Aquests actes i danys físics i emocionals pretenen atemorir tot un col·lectiu i a la societat en general.

De fet els musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge, sovint les polítiques i programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització, així com el tractament en els mitjans de comunicació, faciliten o fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap a aquests col·lectius.

La discriminació cap als musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Aquests actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem de emmarcar-los en un context més general d’hostilitat cap als immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i aquestes idees anti islàmiques, xenòfobes i racistes han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d’intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

Els mitjans de comunicació, recollint i difonent les proclames dels grups jihadistes, que no deixen de ser minories allunyades de la centralitat de l’islam, acaben transmetent una imatge de l’islam com una religió intrínsecament violenta, misògina i oposada als valors i cultura occidentals.

Temes com el burca, el vel, el nicab, la construcció de mesquites, entre d’altres, creen debats socials i polítics enverinats, en els quals les dones tant si són europees com no, pel fet d’usar aquestes peces són presentades com a dones oprimides a les quals cal alliberar de l’opressió, el que comporta una victimització i deshumanització d’un col·lectiu.

El debat que generen els partits polítics xenòfobs i la manera en què els mitjans de comunicació aborden quotidianament certes actuacions, generen a la societat un clima de por i d’inseguretat cap a les minories i “els diferents”, provocant en certs perfils personals que actuïn contra aquests col·lectius.