Pere Ortega Grasa Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Quan s'afronten conflictes aferrissats i amb les parts molt enfrontades, en la mediació de conflictes sempre es contempla com la qüestió més important no la fi, és a dir la solució del conflicte, sinó els mitjans que s'utilitzen per a la seva transformació i possible pacificació.

La premissa inicial és que les dues parts estiguin d'acord en iniciar converses per trobar una sortida al conflicte. La segona, abordar qüestions tan importants com l'espai i lloc on s'han de trobar les parts per parlar. Lloc i espai que permetin un diàleg franc que no afavoreixi a cap de les parts. Una tercera, que es reconeguin mútuament com a parts del conflicte i que per tant, hi hagi un reconeixement mutu entre iguals a la taula de negociació. Finalment, que hi hagi una disposició mútua per trobar una sortida dialogada al conflicte, que és tant com estar d'acord que al final es produirà una transformació del conflicte sense cap vencedor, però en què totes les parts sortiran guanyant. És a dir, que el conflicte prosseguirà i no es resoldrà, però que hi ha una sortida al mateix que permeti a les parts no continuar amb els enfrontaments.

Després d'aquestes no fàcils conjuncions, ve la qüestió més important, que les parts estiguin disposades a renunciar a alguna de les seves peticions. Doncs serà impossible que tots aconsegueixin la totalitat de les seves reivindicacions. Sinó que l'important serà que les parts han avançat i aconseguit que part de les seves peticions s'han aconseguit.

Malgrat els molts intents que hi ha hagut de mediació per trobar punts d'acord per pacificar el conflicte que enfronta el govern de Catalunya amb el govern d'Espanya, aquests no han fructificat. I una part i l'altra s'han atrinxerat en les seves posicions sense buscar una sortida que permetés el diàleg. El govern d'Espanya brandant l'imperi de la llei; el govern de Catalunya imposant la unilateralitat de l'autodeterminació.

El final de la història no està escrit, i els enfrontaments entre les parts prosseguiran endurint el conflicte i convertint-lo en més irresoluble. Com el monopoli de la violència està en mans de l'Estat espanyol, el govern català haurà d'assumir les conseqüències de desobeir la llei espanyola. De moment hi ha peticions fiscals molt dures contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament, per delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. I ja hi ha deu empresonats, dos d'ells per obstaculitzar l'acció de la justícia, acusats de sedició, sens dubte una barbaritat que s'hauria esmenar deixant-los en llibertat.

Quan la llei impedeix l'exercici de drets fonamentals, sens dubte ha de ser impugnada i aquells que vulguin exercir en consciència els seus drets, desobeir. I en el cas que l'imperi de la llei caigui sobre ells i siguin jutjats i condemnats, s'haurien de sentir satisfets, ja que en la seva pugna amb l'Estat hauran demostrat que s'ha comès una injustícia. Aquesta va ser la victòria dels 5.000 (aproximadament) objectors de consciència al servei militar obligatori empresonats en la dècada de 1990 a Espanya; la victòria dels milers d'afroamericans seguidors de Luther King empresonats als Estats Units en la seva lluita per la igualtat dels drets civils; i dels milers seguidors de Gandhi també empresonats a l'Índia que lluitaven per la independència de l'imperi britànic. Tots dos havien predicat i argumentat que entre la llei i la justícia cal obeir a la consciència i escollir la justícia.

És clar que també hi va haver objectors a Espanya que es van amagar i van fugir. I afroamericans als EUA i indis a l'Índia que van fer el mateix o van utilitzar la violència per aconseguir les seves justes, sens dubte, reivindicacions. Van ser els "panteres negres" dels EUA o Subhas Chandra Bose que va organitzar un exèrcit per alliberar l'Índia. Però ni unes ni altres van resultar tan exemplars com les de Rosa Parks o Gandhi.

En el conflicte català passa una cosa semblant. La part de la població organitzada que vol la independència i la república, de moment s'han dut a terme una lluita pacífica i no violenta exemplar per aconseguir els seus propòsits. Però hi ha un problema de moment irresoluble per la negativa del govern del Partit Popular a acceptar que es dugui a terme un referèndum que indiqui quanta ciutadania desitja la independència. I encara que es va dur a terme una consulta l'1-O, aquesta només va ser indicativa per als partidaris del Sí a la independència, però no dels contraris, que no van acceptar la consulta. A més de no existir garanties democràtiques que la avalessin. Sens dubte per culpa del Govern central que no la va autoritzar. Però l'obcecació en convocar-la tampoc va avalar el seu resultat.

Davant d'aquesta situació no hi cap una altra solució que desfer el camí unilateral. Tant del govern central del PP d'impedir el referèndum, com del dissolt govern de JuntsxSi de la Generalitat, i tornar a intentar el diàleg en una taula