La sobirania dels pobles

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Ser sobirans és afirmar que la ciutadania és lliure d’escollir el seu futur. En línies generals s’hauria d’estar d’acord, encara que si s’aprofundeix una mica més i s’analitza com s’exerceix la sobirania, llavors, potser, es comença a dubtar que tal afirmació respongui a la realitat. Perquè, qui és el subjecte de la sobirania? el poble? la nació? o l’estat? En la major part d’ocasions aquests tres subjectes no coincideixen. Perquè hi ha pobles sense estat, nacions que són estats i pobles que no són nacions però es consideren com a tals. Aquests últims, perquè no estan assentats en un sol territori i es troben disseminats dins d’altres nacions o estats convertint-se en minories ètniques. Per a complicar més les coses, des de la revolució francesa, la nació s’assimila a estat, i els estats liberals així ho proclamen i sempre uneixen nació amb estat.

Llavors, la ciutadania (poble), quan exerceix la sobirania? També ho sabem, el dia en què és cridat a les urnes per anar a votar els seus governants, que generalment i segons els països és una vegada cada quatre o cinc anys. Però en l’interregne entre una i una altra votació electoral, la ciutadania és convidada a exercir sobirania sobre altres qüestions importants? Generalment, no, o en escasísimes ocasions; i les decisions les pren sempre el govern o el parlament en nom del poble, i com a molt es consulta a la ciutadania per confirmar una constitució, però poques coses més, potser un tractat internacional i no sempre.

Llavors la sobirania està més que limitada i es converteix en un concepte d’afirmació dels interessos d’un grup social o partit polític que l’invoca com a subjecte per aconseguir una reivindicació. Però en general la sobirania no és una realitat sobre la qual se sustenta la democràcia. Perquè democràcia és el dret de tota la ciutadania sense excepció a ser escoltada i prendre decisions sobre el seu futur, incloses les minories ètniques, de gènere o edat (la infància també té drets) i no única i simplement la sobirania de la majoria.

Aquesta reflexió ve al cas perquè en el conflicte que es viu a Catalunya, sobirania s’assimila a autodeterminació. Tant pels defensors de l’Estat espanyol com a unitat, com la dels partidaris de la creació d’un estat independent català. Mentre els primers sostenen que la sobirania recau en tota la ciutadania espanyola, que inclou els diversos pobles i comunitats de l’Estat, com així ho confirma la Constitució espanyola, els segons  sostenen que Catalunya és una nació perquè així ho desitja la majoria de la seva població, que se sent poble doncs té una identitat pròpia i diferenciada de la resta d’identitats que poblen Espanya. I com a tal manté que té dret a ser sobirana i decidir sobre el seu futur. D’aquí deriva l’enfrontament i el conflicte actual que manté enfrontades poblacions i partits polítics de tot l’Estat.

L’autodeterminació va ser concebuda i plasmada en tractats internacionals com un dret dels pobles per alliberar-se del jou dels imperis colonials. L’autodeterminació, no va ser pensada per als pobles que vivien a països amb democràcies liberals, doncs en aquestes  se suposava que es vivia amb constitucions que havien estat aprovades per la ciutadania amb sufragi universal. I en el cas que sorgís alguna petició d’autodeterminació d’un poble que habiti un territori dins d’un estat, la seva demanda seria atesa pel govern de l’Estat i canalitzada de manera que donés satisfacció a aquesta comunitat i al conjunt de la ciutadania. Tal cosa, de moment, no s’ha aconseguit a Catalunya per l’obcecació del govern espanyol en voler impedir-ho.

Amb aquestes reflexions sobre la sobirania volia concloure, que en política, l’important no són els principis en què se sustenta una constitució, sinó els mitjans que mouen l’acció política a buscar solucions davant les demandes de la població, incloses les minories. Alershores, com s’exerceix la tan reclamada sobirania? Sempre hauria de ser amb més democràcia i en conseqüència, garantint la sobirania de la ciutadania quan aquesta desitja exercir-la.