Les revolucions no violentes i Gene Sharp

Pere Ortega

Centre Delàs d’Estudis per la Pau 

Gene Sharp acaba de morir, però l’herència que ens ha deixat per a la transformació social i política és immensa. Sharp com a professor de ciència política i filosofia a  diverses universitats d’Estats Units va desenvolupar, partint de les idees de Gandhi, una teoria política per afrontar conflictes polítics mitjançant la no violencia. Una teoria que descansa en un gran principi que defensava Gandhi, que el poder descansa en la ciutadania i no en el govern, que sempre ho exerceix per delegació, i si el poble li retira el seu suport, el govern s’enfonsarà. Teoria que va desenvolupar no només pensant en els estats amb democràcies liberals, sinó especialment dirigida a estats no democràtics i amb violacions dels drets humans. Així, Sharp va elaborar una metodologia per a que la ciutadania tingués la possibilitat de canviar les polítiques dels governs quan aquests vulneren drets considerats fonamentals. Teories que va sistematitzar en diversos manuals publicats i disponibles en diversos idiomes a l’Albert Einstein Institution  i que gràcies a ells han permès transformacions polítiques a diversos països del món, especialment en els governats per dictadures.

Aquestes teories se situen dins de les propostes de Gandhi que la desobediència i la no cooperació dirigida contra un objectiu concret i de manera sistemàtica per un col·lectiu de persones poden doblegar l’Estat. Les propostes de Sharp parteixen de les idees que Gandhi va desenvolupar per enfrontar-se a l’imperi britànic, tant en la Sud-àfrica de l’apartheid com contra el domini colonial britànic a l’Índia, i que van resultar determinants per aconseguir la seva emancipació en el 1947. Unes teories que es basen en la creença que la violència genera violència; que aconseguir objectius polítics per mitjans violents crearà contraviolencia, doncs aquells als qui s’arrabassi el poder amb violència se sentiran legitimats, al seu torn, també per exercir violència per recuperar el poder. D’alguna manera, Sharp, com els seus antecessors Mohandas Gandhi i Martín Luther King, en el terreny teòric i pràctic, consideren la vida com a sagrada, i vulnerar-la és anar contra la pròpia naturalesa humana, i en aquest sentit, mantenen que cal enfrontar-se al mal no exercint violència contra les persones, sinó formulant propostes i accions que convencin a la població que poden transformar el conflicte.

El fracàs de les revolucions armades per implantar sistemes polítics més justos i igualitaris va conduir a Gene Sharp a desenvolupar sistemes d’acció política per afrontar transformacions que conduïssin a eradicar lleis considerades injustes des de la perspectiva dels drets humans o fins i tot per enderrocar governs. La més coneguda de les seves propostes són els 198 mètodes per oposar-se a injustícies. Un mètode que va ser aplicat a Espanya a partir del 1976 pels objectors i insubmissos que es van oposar al Servei Militar Obligatori (SMO), que es va traduir en més d’un milió d’objectors i uns 50.000 insubmisos, molts dels quals van entrar a les presons i que finalment van acabar doblegant l’Estat espanyol, quan aquest va percebre que les casernes podien quedar buides. Fet que va crear les condicions per a que en 2002 s’acabés abolint el SMO.

La influència de Gene Sharp en els moviments polítics d’oposició a règims autoritaris ha estat immensa. Els seus manuals i propostes van ser utilitzats per moviments i societat civil local per enderrocar diversos règims del bloc soviètic després de la caiguda del Mur de Berlín a Polònia, Txecoslovàquia, Hongria. Però de manera molt especial a Sèrbia, l’any 2000, quan un gran moviment de protesta ciutadà va fer caure al govern autoritari de SlobodanMilosevic; també en el 1996 a Ucraïna va fer caure a Leonid Kuchma, i en la revolta de Maidan de 2014 a l’oligarca Yanukóvich. També les seves obres van influir en les revoltes de les denominades “primaveres àrabs”, especialment quan a la plaça de Tahrir del Caire, es va organitzar una gran protesta que va fer caure al règim del general Hosni Mubarak, mobilizaciónen en les quals els estudiants de la Universitat del Caire van utilitzar el manual de no violencia de Sharpper per oposar-se a la dictadura.

Gene Sharp ha estat objecte de dures crítiques per part d’alguns sectors de l’esquerra en les quals se l’acusa d’haver permès a la CIA dels Estats Units utilitzar els seus manuals per encoratjar la caiguda de governs a Ucraïna i Sèrbia, contraris a les posicions de la Casa Blanca i més propers a Moscou; o a Veneçuela, on alguns opositors a Chavez i Maduro es van reunir amb Sharp per demanar-li assessorament. Però això no és obstacle per rebutjar la metodologia de Sharp, doncs la no violencia com a mètode pragmàtic per enfrontar-se a lleis o governs no democràtics s’ha demostrat més eficaç que la violència, i cal celebrar que es prengui el camí de la desobediència o la no cooperació abans que la lluita armada.

És important remarcar aquest punt, doncs mentre que per Gene Sharp la no violencia és només un mètode per construir societats més justes i democràtiques, per Gandhi la no violencia era una transformació social global, que aplicada en tots els terrenys de la política possibilitaria la igualtat social, econòmica i de gènere, permetent una societat emancipada de totes les violències, les estructurals, culturals i personals.