Avança l’Europa de la Defensa

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El dilluns 25 de juny de 2018 s’ha fet públic l’anunci de la denominada Iniciativa Europea d’Intervenció (IEI), que conforma una coalició militar, sense la presència dels Estats Units i de l’OTAN. Nou països conformen aquest grup, França, Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Estònia, els Països Baixos, Espanya, Portugal i el Regne Unit, que s’ha sumat a aquesta iniciativa i d’aquesta forma, París aconsegueix mantenir-lo com a aliat militar clau. Després del Brexit,  assumeix el paper de lideratge en temes de defensa.

Trump ha criticat als europeus de “gorrers”, que no paguen la part que els correspon de la seva defensa, els ha exigit que compleixin amb els acords de la cimera de l’OTAN del 2014, incrementar els pressupostos de Defensa fins al 2% del PIB i dedicar el 40% del mateix a inversions en equipaments militars d’alt valor tecnològic, al mateix temps que insinua que anirà abandonant els seus compromisos amb l’OTAN. A aquesta situació cal afegir que al març del 2019, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea i la preocupació, en termes de seguretat en relació a Rússia des de l’annexió de Crimea,  la conflictivitat a Ucraïna…

Tot això ha posat novament sobre la taula la incapacitat de la Unió Europea (UE) en el seu conjunt de projectar el seu poder militar com a potència mundial cap a l’exterior. La UE no té una política de defensa comuna, autònoma. A la UE se la reconeix com a potència econòmica mundial, però no com a potència militar. França tradicionalment ha promogut la idea d’una defensa europea autònoma dels Estats Units i de l’OTAN i el Regne Unit sempre s’ha manifestat contrari a aquesta posició. Aquesta divisió ha deixat en mans dels Estats Units i de l’OTAN la definició de les polítiques de seguretat i defensa.

En aquest nou escenari la UE ha obert un període per definir el paper que vol tenir al món respecte les altres potències mundials, si vol tenir un rol dur, coercitiu i intervencionista militarment o ser un poder tou. Fins ara no hi ha hagut consens en aquest punt, però podem observar decisions que mouen el panorama.

El Consell d’Afers Exteriors (18 de maig de 2017) aprova un document sobre la implementació de l’Estratègia Global en matèria de seguretat i defensa i la necessitat de posar en marxa la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO). Al juny el Consell Europeu va donar el vistiplau a la implementació de la PESCO que faculta a un grup d’estats membres a coordinar els seus objectius en l’àmbit de la seguretat, les adquisicions de material bèl·lic i les futures operacions conjuntes de defensa i de pau.

La Comissió Europea impulsa aquest debat amb un document, ‘Reflexió sobre el futur de la defensa europea’, en el qual presenta tres possibles opcions pel futur de la defensa europea. De menor a major intensitat són: un escenari de cooperació, seria voluntari i cas a cas; un escenari de defensa i seguretat compartida, els estats membres posarien en comú actius financers i operatius, la UE donaria el seu suport i compromís; i el tercer escenari seria de seguretat i defensa comunes. Aquest escenari preveu elaborar una política de defensa comuna en la qual els estats assumiran més compromisos pel que fa a la seguretat dels altres, fent que la protecció d’Europa sigui una responsabilitat compartida. La UE hauria de ser capaç de dur a terme operacions de seguretat i defensa d’alt nivell. Cap d’aquests escenaris està tancat. Dependrà dels consensos als quals arribin els propis estats membres, però la UE està apostant fortament per no quedar-se en el primer escenari, que representaria seguir com fins ara.

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker i altres dirigents europeus sostenen que la PESCO no equival a un Exèrcit Europeu, però sí és un gran pas endavant en la integració militar entre els països de la UE. És un pacte entre els participants per finançar, desenvolupar i desplegar els seus exèrcits conjuntament. La seva principal novetat és el seu caràcter permanent i que els compromisos assumits són obligatoris pels Governs.

La iniciativa per llançar la PESCO la van adoptar les grans potències de la UE: Alemanya, França, Itàlia i Espanya, que apostaven per un pla ambiciós en matèria de cooperació militar. Es tractava del primer exemple de la nova Europa a múltiples velocitats que s’imposarà després del brexit. Però al final s’han sumat la majoria dels països membres, la qual cosa planteja el risc de rebaixar el nivell d’ambició. En total, participen 25 països. Tots els de la Unió Europea excepte Dinamarca, que no participa en la defensa europea, i Malta. Tampoc està el Regne Unit, que marxa el 29 de març del 2019. Els 25 països que s’han sumat a la PESCO, han assumit una vintena de compromisos vinculants, inclòs augmentar la despesa de defensa, participar en projectes de desenvolupament de capacitats conjuntes i aportar forces per a operacions de la UE.

Macron, el setembre del 2017, va al·ludir a la necessitat d’“anar més lluny” del que ja va la cooperació estructurada en el marc de la UE (la PESCO). El motiu, en la seva opinió, és que falta una estratègia comuna. “La nostra incapacitat per actuar junts de manera convincent qüestiona la nostra credibilitat com a europeus”. França intenta esquivar els llargs processos de decisió a la UE per crear un grup selecte més centrat en missions militars. Alemanya, sempre ha estat més prudent a l’hora d’impulsar o involucrar-se en projectes en un àmbit militar, i vol que tot projecte quedi estretament vinculat a la defensa europea.

Per primera vegada la Comissió Europea irromp amb força en l’àmbit de la seguretat i la defensa, àrea fins ara reservada gairebé exclusivament als estats membres. A partir d’ara la Comissió exigirà a cada Estat que incrementi la seva despesa en defensa fins el 2% del PIB, que harmonitzin els requisits militars i que coordinin les seves estratègies industrials, de R+D i d’adquisicions. D’altra banda la indústria de seguretat i defensa haurà d’integrar-se en consorcis transnacionals per poder beneficiar-se de totes les ajudes financeres.