Rebel·lia en el món rural, en la perifèria

Tica Font. Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Molt s’ha parlat de la victòria electoral de Trump gràcies al vot rural de l’Amèrica profunda. El mateix ha succeït amb el vot del Brexit al Regne Unit, on la majoria rural o la perifèria de les metròpolis, és la que ha donat suport a la sortida de la Unió Europea. L’últim gran moviment, el de les “armilles grogues” a França, representa el mateix fenomen “primer nosaltres”; el seu detonant, que no causa, va ser la pujada dels impostos al carburant, pujada que va fer vessar el got de frustracions i del lent empobriment de les capes mitjanes de la societat no metropolitana. La globalització ha comportat un declivi del món industrial, moltes empreses o han tancat o han reduït els seus llocs de treballs, ja que no podien competir amb els productes importats produïts en altres països pel seu baix cost. D’aquesta manera moltes persones han vist com els seus salaris baixaven, i les prestacions econòmiques només arriben per a pagar el lloguer i les despeses de la casa; la precarització, l’empobriment i la fragilització social han expulsat la gent més jove cap a les grans ciutats. En els darrers anys hem vist com moltes persones han abandonat el conreu dels camps i han abandonat les ciutats petites i mitjanes cap a les metròpolis a la recerca d’oportunitats de treball.

Els macro indicadors econòmics mostren que l’economia creix, que es genera riquesa, però aquesta riquesa es situa en les grans ciutats, que és on es genera ocupació. Aquesta reorganització territorial de la desigualtat, l’ocupació i la vida afecta majoritàriament a les classes mitjanes perifèriques que són les que cada vegada tenen treballs pitjor pagats i precaris i en ciutats petites i mitjanes que es van despoblant i en les quals les retallades pressupostàries fan disminuir la qualitat dels serveis sanitaris, educatius o socials.

Trump, Brexit, “armilles grogues” (armilles que s’utilitzen en la carretera per a ser vistos), són el resultat de 50 anys de globalització, de recomposició econòmica, són l’expressió de cansament, de rebel·lia, d’aixecar la veu, de posar de manifest que la perifèria també existeix i que vol viure amb dignitat i amb els mateixos estàndards socials i de qualitat dels serveis públics que els de les metròpolis. Aquest fenomen no és conjuntural, ve per a quedar-se i és fruit del procés de marginació social de les classes mitjanes perifèriques, d’obrers industrials, empleats, autònoms, petits empresaris, pagesos o treballadors públics; tots ells formaven la base de la classe mitjana i han estat sacrificats en el model econòmic de la globalització i han estat abandonats per les elits polítiques, que redueixen la participació política de la societat al vot cada quatre anys.

Els primers que han sabut captar aquest malestar social han estat els populistes, són els primers que han sabut veure que les classes populars no se senten representades pels partits tradicionals i són els que han llançat el missatge més simplista possible, segons el qual el causant de tots els mals es troba en “l’altre”, està en els immigrants, que accedint a un treball o que accedint a serveis sanitaris i socials, ens deixa a “nosaltres” sense treball o serveis socials o a les mateixes dones que en la mesura que reivindiquen accedir al món laboral i en les mateixes condicions que els homes també formen part d’aquest “altre” que amenaça “el nostre” futur.

L’èxit del populisme i de la banalització radica en l’ús massiu de la mentida com a instrument polític i radica a situar com a enemic a un altre col·lectiu de persones sense qüestionar que els problemes que han provocat aquesta rebel·lió són estructurals, és del propi sistema econòmic, de la desregulació i de la desprotecció de les persones.

El pitjor que podem fer és comprar i acceptar la visió que la culpa de l’empobriment de les perifèries és deu a la migració. El pitjor que podem fer és enfrontar-nos entre grups humans, si a principis de l’era industrial la confrontació real no era entre treballadors manuals i treballadors industrials, ara la contradicció no és entre treballadors autòctons i treballadors immigrants. Tots som víctimes d’una violència estructural que provoca desigualtat social. El repte és saber canalitzar les nostres emocions i els nostres projectes de manera que ens dignifiquin com a humans.