Cròniques insubmises

El pressupost fallit i els independentistes

Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El pressupost pactat entre el Govern del PSOE i Units Podem per a aquest any 2019 ha estat rebutjat al Congrés de Diputats pels vots del PP, Cs, PDeCAT i ERC. Un pressupost que, des d'un punt de vista social, era el més progressista que s'havia presentat des de l'arribada de la democràcia a Espanya.

Un pressupost que plantejava entre altres propostes positives, l'increment de la recaptació fiscal d'un 5,4% mitjançant l'augment de dos punts de l'IRPF per les rendes anuals superiors a 130.000 €; i quatre punts superiors a 300.000 €; un augment de la tributació mínima a les grans empreses del 15% i un 18% a entitats financeres i d'hidrocarburs (algunes d'aquestes grans empreses tributaven tan sols un 6%); augment de l'impost de patrimoni en un 1% a fortunes superiors als 10 M€; creació d'un impost als serveis digitals; impost a les transaccions financeres; augment de la lluita contra el frau fiscal. Uns augments en la recaptació fiscal que servien, en la seva majoria, per incrementar les ajudes socials. Entre les més importants: pujades de les pensions d'acord amb l'IPC; a les pensions mínimes un 3%; de les ajudes per a beques; a la dependència, augment salarial d'un 1,6% a funcionaris; ajudes contra la violència de gènere... O la pujada del salari mínim interprofessional de 735 a 900 euros mensuals. Mesures que en el seu conjunt pretenien millorar el consum de la població més precaritzada i ajudar a crear ocupació en dotar de major capacitat adquisitiva a les rendes més baixes.

És clar que aquests pressupostos podrien haver estat molt millors, sobretot en recaptació fiscal i haver passat a la banda alta entre els països socis de l'eurozona. Avui Espanya està en un lloc intermedi, i té una pressió fiscal del 35,4%, mentre la mitjana és d'un 41,4%. Per tant, encara hi havia prou recorregut si es tractava d'apujar impostos, perquè aquests continuen recaient sobre les rendes del treball en grau molt més alt que en les de capital. Hi ha dades que ho demostren.

Mentre l'IRPF dels empleats aporta el 21,3% del que es recapta, les empreses aporten el 7% i els impostos a la propietat un 7,7%. Una disparitat que demostra la desproporcionalitat d'un sistema fiscal que beneficia, sobretot, als quals gaudeixen de rendes més altes en detriment dels que les tenen més baixes baixes, que són la majoria de la població.

Però també és cert que, malgrat l'optimisme que oferia la proposta de pressupost del 2019, es contemplava un ajustament estructural, perquè es preveia un dèficit pressupostari de només un 1,8% del PIB, imposat des de la Comissió Europea, i que es traduiria forçosament en retallades. Això no era una bona notícia, doncs s'hauria d'aplicar, sense saber avui sobre quines partides recauria aquesta reducció. Aquesta era una qüestió clau i destinada a complir amb l'objectiu de dèficit d'aquest 1,8%, quan en el 2018 es preveu que el dèficit final rondarà el 2,7%. Això suposava limitar en molt l'aspiració de pal·liar l'austericidi implantat en els darrers anys per part del Govern del PP, i, per tant, disminuïa el possible èxit social que pretenia el pacte pressupostari entre PSOE i Units Podem.

I a més, aquest pressupost fallit, tenia en l'àmbit del Ministeri de Defensa un aspecte molt negatiu, doncs contemplava l'adquisició de nous programes d'armes per un import de 12.100 milions (que deixem per a un altre article).

El rebuig als pressupostos obliga el Govern de Pedro Sánchez a convocar eleccions legislatives i, per què no, amb la possibilitat que les guanyi el bloc conservador que ja va guanyar les autonòmiques a Andalusia. I que el PP, Cs i VOX implantin un govern ultraconservador, considerant la possible presència de VOX, que dins o fora del govern pressionarà per imposar una involució en tots els àmbits polítics.

La pèssima gestió del bloc independentista català de no donar suport a els pressupostos pot tenir conseqüències molt greus per a Catalunya, però també per a la resta d'Espanya. Perquè si es materialitza un govern amb aquests partits, el sofriment polític, econòmic i social s'incrementarà en major grau a Catalunya que a Espanya. Perquè espanta sentir les amenaces i barbaritats que llancen els líders del bloc conservador sobre Catalunya. Així, el conflicte català, en sí mateix molt complicat, s'aprofundirà i la seva gestió no serà igual en mans del bloc conservador, que en mans d'un bloc de centre esquerra. Que per cert, encara que més difícil, també podria esdevenir que tingués majoria parlamentària, i igual que va descavalcar del govern al PP de Mariano Rajoy, una coalició entre PSOE, Units Podem, ERC, PDeCAT, PNB, Bildu, Marees i Compromís podrien frenar l'arribada de la dreta al govern.

Esperem que la cultura de la pau il·lumini les ments de la classe política i impedeixi que pitjors violències i desigualtats s'imposin a l'Estat espanyol.

Más Noticias