Cimera Trump – Kim Jong Un. Hi haurà resultats?

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Aquest dimecres ha començat a Hanoi, Vietnam, la segona cimera. En la primera, la declaració conjunta afirmava el compromís de tots dos països a treballar per la desnuclearització total de Corea del Nord. Al llarg d’aquests vuit mesos no sembla que s’hagi avançat molt, no hi ha una agenda clara de com dur a terme aquesta “desnuclearització total” i el seu cronograma corresponent.

En primer lloc és necessari aclarir què significa una desnuclearització total, tancar i desmantellar les centrals de producció de material nuclear?, tancar i desmantellar les instal·lacions de míssils?, destruir els míssils que porten material nuclear?, què es fa amb el material nuclear o per no dir com i qui verifica el procés de desnuclearització i qui el paga.

A canvi de què? Què vol Kim Jong Un dels Estats Units per a quedar-se amb l’única carta que posseeix per a tenir rellevància política internacional. Si desmantella el seu arsenal nuclear passarà a ser irrellevant geoestratègicament. Kim Jong Un sap que no pot vendre’s barat. S’han apuntat alguns elements que donen pistes de per on podrien anar els interessos de Pyongyang.

Renunciar al programa nuclear i balístic li podria suposar una obertura en les relacions diplomàtiques amb el món, trencar l’aïllacionisme i acabar amb les sancions econòmiques. Si en aquestes converses els Estats Units reconeixen Corea del Nord com a país i obren relacions diplomàtiques, aplanen el camí a la resta de països. En concret això suposaria avalar i normalitzar les relacions entre les dues corees.

A mitjans del 2018 Kim Jong Un va anunciar la seva intenció de centrar la seva política econòmica no tant en el desenvolupament militar sinó en ocupar-se més  del desenvolupament industrial. És a dir que podria inclinar-se per obrir-se al mercat i copiar les polítiques xineses o vietnamites, obrir-se al mercat però tenir un control de ferro en el terreny polític i social.

Per a l’administració nord-americana, aconseguir el compromís de desnuclearització de Corea del Nord suposaria acabar amb un dels països que formen part del “eix del mal”. Recordem G. W.Bush va declarar a l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord com a “estats canalla”. L’Iraq ja és un estat fallit i a l’Iran intenten novament acorralar-lo. Recordem que Obama també va propiciar uns acords de desnuclearització a canvi d’acabar amb les sancions econòmiques i que ara Trump ha trencat. Per a Trump aconseguir un acord amb Kim per a la desnuclearització podria representar una reeixida en política exterior, potser la seva única reeixida, amb la qual reivindicar-se com a agent de pau internacional i per tant podria aspirar o somiar amb obtenir el Premi Nobel de la Pau (emulant Obama).

La lògica indica que perquè aquesta cimera no sigui un fracàs, ha d’acabar en alguna concreció. Kim Jong Un podria comprometre’s a no realitzar proves de míssils balístics de mig abast i a tancar de manera progressiva una instal·lació de producció de material nuclear a canvi que els Estats Units declarin oficialment la fi de la guerra amb Corea i li aixequin les sancions econòmiques.

Aquí radica el dilema d’aquesta trobada, és possible que la cimera només acabi en declaracions de bones intencions?, pot ser i en aquest cas seria un fracàs. Qui serà el primer a fer un pas creïble per a l’altre? Pyongyang diu que ja ha donat suficients mostres de bona voluntat i reclama que Washington aixequi si més no parcialment les sancions, però a Washington semblen no confiar en la seva paraula.