Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

He rebut una proposta d'un amic objector de consciència per autoinculpar-me al costat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pel judici a l'independentisme, en el seu cas, per la implicació en els actes de protesta ciutadana davant el registre de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya el 20 de setembre de 2017, i he decidit subscriure-la.

Per què? Perquè d'aquests actes no es desprèn que es cometés cap delicte com el que s'imputa als Jordis per rebel·lió i sedició. Perquè només van actuar com a portaveus i mediadors entre els manifestants i la Guardia Civil que duia a terme un registre per ordre judicial. Uns actes que van ser organitzats de forma espontània i que van consistir en una concentració de protesta de milers de persones, que responien al dret de llibertat d'expressió i de manifestació. Se'ls pot responsabilitzar de convocar la concentració, perquè tots dos eren els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, les dues entitats cíviques que, amb més afany, promouen la independència de Catalunya. Però això, no canvia l'ordre de les coses, perquè la llibertat d'expressió i de manifestació, com a dret humà, ha de prevaler per sobre de qualsevol altra norma.

Una altra cosa hauria estat que es demanés l'autoinculpació al costat dels polítics presos que, juntament amb els Jordis, estan processats en el judici per la consulta de l'1 d'octubre del 2017 sobre l'autodeterminació de Catalunya. Llavors, la meva resposta hauria estat negativa, doncs al meu parer, existiria un problema que atempta els fonaments dels principis de la Desobediència civil, que és haver reconegut haver desobeït la llei, i, en conseqüència, estar disposat a assumir les conseqüències d'aquest acte. I això, no ho han fet els polítics jutjats. Com sí que ho van fer, Thoreau, Gandhi i tants altres, entre ells els objectors i insubmisos al servei militar obligatori que, a Espanya i molts altres països s'han oposat, en consciència, a lleis que consideren injustes.

Els polítics presos, han basat la seva defensa en la coherència dels seus actes amb principis democràtics, i, especialment, perquè defensaven i compartien la demanda d'una part important de la ciutadania catalana expressada a les urnes que va possibilitar la majoria parlamentària i un Govern de Catalunya partidari de dur a terme un referèndum d'autodeterminació. Encara que això ho prohibís la justícia espanyola per no estar recollit en la Constitució. Però en cap cas, els polítics han reconegut que incomplissin la llei espanyola, sinó que complien amb les lleis emanades del Parlament de Catalunya. Una contradicció flagrant, perquè l'ordenament jurídic de les institucions catalanes està recollit i emparat en la Constitució Espanyola.

Però a banda de qüestions jurídiques que sens dubte són importants. Aquí el que es dilucida són qüestions de consciència, i en aquest punt, tant Thoreau, com Gandhi, Luther King, com a filòsofs de la teoria moral i política com John Rawls i Jurgen Habermas, posen especialment en relleu que, en el cas de desobeir la llei, s'ha d'estar disposat a assumir les conseqüències de l'acte. Perquè d'aquesta manera es demostra ser un bon ciutadà. Perquè amb l'assumpció de les conseqüències, es pretén donar exemple a la ciutadania de la injustícia que s'imposa.

Cal recordar que Thoreau va ser obligat a pagar impostos a un estat, el dels Estats Units, que acabava de dur a terme la invasió militar i annexionar-se els territoris de nou Mèxic, Arizona i Califòrnia, pertanyents a l'estat de Mèxic. Gandhi s'enfrontava al Regne Unit per alliberar Índia del colonialisme. I Luther King per la igualtat de drets civils de la comunitat negra dels EUA. Ells tres i tots els seus seguidors, es mostraven orgullosos d'entrar a la presó, perquè pretenien demostrar com d'injusta era la llei que els condemnava per defensar una causa justa.

I fins i tot anaven més enllà, Gandhi i LutherKing també deixaven oberta la possibilitat que, en el cas que es demostrés que estaven equivocats i que la seva consciència els enganyava, assumien les conseqüències del seu acte.

La seva actitud, no era pusil·lànime, sinó que estava carregada de raó moral. Així es presentaven davant l'opinió pública i la ciutadania, no només com a bons ciutadans disposats a assumir la llei, sinó com un exemple a seguir per la resta de ciutadania. Fet que feia que molts altres seguissin les seves passes i estiguessin disposats a omplir les presons. Com així van fer els insubmisos de la "marxa de la sal" a l'Índia; els insubmisos que van lluitar contra les lleis segregacionistes dels EUA; o els insubmisos al servei militar obligatori que van posar en dificultats la justícia espanyola condemnant-los a presó i que a Navarra van arribar al centenar els insubmisos empresonats.

Els delictes de rebel·lió i sedició que s'imputen als polítics sense haver mediat violència personal no tenen sentit. El de malversació de fons públics s'haurà de demostrar. En canvi, el de desobediència per vulnerar la llei, sí que el van cometre i aquí veig feblesa per part dels polítics a admetre-ho, segurament perquè temen ser inhabilitats per a l'exercici de la política governamental.

Però ni Jordi Cuixart ni Jordi Sánchez se'ls acusa de desobediència, llavors els drets de llibertat d'expressió i de manifestació que van exercir el 20/09/2017 estan essent vulnerats i l'autoinculpació és un acte de defensa de drets fonamentals.