Cròniques insubmises

Les contradiccions del Procés català

Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Les aigües baixen mogudes en el bloc sobiranista que promou la independència de Catalunya. Un bloc que, malgrat les aparences, mai s'ha mantingut unit, perquè la lluita per l'hegemonia política sempre ha estat dura i acarnissada entre els seus membres, l'espai post-convergent (amb els seus diversos noms), ERC i la CUP. Però després de les eleccions municipals del 26-M, aquestes diferències s'han convertit en abismals i cadascun dels partits s'ha embolicat en la seva capa i ha llançat per la borda la unitat estratègica per pactar d'acord amb els interessos particulars de cadascun dels partits en el seu accés als organismes en què es podia accedir al poder, tant en ajuntaments com en els consells comarcals i diputacions.

Això que per als moviments cívics ANC i Ómnium resulta un greu problema per  aconseguir els seus objectius d'autodeterminació i independència, no ho és pel sentit comú de la política, ni pels partits polítics que estan immersos en ella, perquè forma part de la lògica comuna que s'estableixin pactes de governabilitat segons la realitat política de cada conjuntura local. N'hi ha prou amb treure a col·lació a un mestre de l'estratègia política, Maquiavel. Per a ell, la negociació i el pacte són les principals virtuts a les que el príncep s'ha de sotmetre abans que endinsar-se per camins més escabrosos. Diàleg, que sí l'ocasió ho fa possible, fins i tot ha de contemplar l'enemic, sempre que sigui per la finalitat última d'aconseguir objectius polítics.

Això en la realitat política de Catalunya s'ha traduït en pactes una miqueta inversemblants i que escassos mesos enrere eren impossibles. Pactes, que després del 26-M s'han convertit en la pedra de toc per accedir al poder en molts organismes catalans. Així, es pot veure com ERC ha arrabassat 26 alcaldies als postconvergents, i en 7 casos gràcies als vots de socialistes, entre altres, ciutats tan emblemàtiques com Figueres i Sant Cugat del Vallés. A la inversa, a 32 municipis JuntsxCat i PSC han pactat, dels quals, quatre han donat l'alcaldia al PSC i la resta per a JxCat, molts en detriment d'ERC. Cert és que, en 50 municipis la unitat sobiranista ha funcionat i JxCat i ERC han pactat el govern de la ciutat, i aconseguit ciutats emblemàtiques com Lleida, Tarragona, Reus i Manresa, ciutats on han comptat amb el suport, a vegades de la CUP, en altres de Comuns/Podem.

Els llocs on les espurnes d'enfrontament han sorgit amb més virulència han estat per aconseguir l'alcaldia de la capital de Catalunya i a la Diputació de Barcelona. A l'ajuntament de la ciutat comtal el pacte del PSC amb els Comuns ha portat Ada Colau a l'alcaldia que, encara que empatats en regidors amb ERC, els Comuns van quedar amb escassos vots per sota d'ERC. Però a la Diputació de Barcelona ha estat a l'inrevés, JxCat (7 diputats) en lloc de pactar amb ERC (16 diputats) ha pactat amb el PSC (16 diputats) i li ha lliurat la presidència d'un organisme amb molt poder (un pressupost de mil milions d'euros).

No és un contrasentit, ni una traïció al procés ni al soberanisme. És pur pragmatisme polític, fruit de la conjuntura política de cada espai i moment polític en què es viu, i que obeeix a unes lògiques que tenen a veure amb els interessos d'accés al poder per  governar els territoris, i també amb la consecució d'objectius polítics concrets que res tenen a veure amb els objectius del procés.

A més, i aquest és l'argument de més pes, en unes eleccions, sí no s'obté la majoria absoluta, no governa qui més vots obté, sinó qui és capaç d'aconseguir majories negociant i pactant. I tampoc els pactes han estat contra natura, sinó d'ideologies que en la majoria dels casos, i encara que alguns no els agradi, es complementen. JxCat, ERC, CUP, PSC, CUP, Comuns i Podemos, tenen en el concret moltes qüestions en les quals poden posar-se d'acord, deixant de banda a la dreta més dura, Ciutadans i PP, partits als quals en la majoria dels organismes s'ha deixat fora dels pactes. Encara que en algun petit municipi alguna negociació hi ha hagut; a Cabrera d'Anoia, Ciutadans i ERC van impedir al PSC governar; i a Sant Vicenç de Montalt, CUP, PSC, Ciutadans i PP es van aplegar per impedir que JxCat aconseguís l'alcaldia, que va passar a les mans del PSC.

El procés independentista fa aigües? No, però s'ha entrat en una altra dinàmica, s'ha abandonat la utopia per entrar en el pragmatisme polític, aquell que arracona principis per abordar la governabilitat concreta, que en definitiva és el que vol i necessita la ciutadania, i no el somni difús que ofereix el procés. I això és la política municipalista, la que s'exerceix per donar resposta a les necessitats més pròximes i immediates de la vida de les persones.

Després del 26-M, el Procés ha entrat en una nova fase. La multilateralitat s'ha imposat per pur realisme. Els polítics instal·lats en el frontisme dels blocs haurien de veure en la diversitat que ofereixen els pactes municipals el camí per recuperar la convivència entre les diverses sensibilitats de la ciutadania catalana.

Más Noticias