Cròniques insubmises

La guerra de posicions de Rússia i els EUA a Ucraïna

La fragata Blas de Lezo surt de l'arsenal militar de Ferrol en direcció a la Mar Negra -- Kiko Delgado / EFE

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Rússia té milions de persones de procedència russa fora de les seves fronteres i una bona part de les mateixes es troba a Ucraïna. Així, a la Ucraïna d'avui la població està dividida entre la part occidental, partidària de l'Europa occidental, i la part oriental, el Donbass (Luganks i Donnetsk) i el sud, que al costat de la península de Crimea, són prorusses pel fet que la majoria de la seva població és de llengua i cultura russa i resideixen molts descendents d'emigració russa.

A més, tampoc s'entén Rússia sense els mites que sorgeixen d'Ucraïna i en concret de la península de Crimea. Allà va tenir lloc la batalla de Balaklava en la qual Rússia va vèncer a britànics i turcs; el port d'Odessa on es va produir la revolta de la tripulació del cuirassat Potemkin, preludi de la revolució soviètica de 1917; Ialta, on van tenir lloc els acords que van dividir Europa en àrees d'influència quan finalitzava la Segona Guerra Mundial; la base militar russa de Sebastopol des d'on Rússia té accés al Mediterrani i per tant de vital importància per als seus interessos geoestratègics. Una península que alhora és el lloc d'estiueig des de l'època imperial fins els nostres dies de les elits russes. Un territori, que de manera inesperada, el 1954, Nikita Khrusxov va decidir regalar Ucraïna sense pensar que algun dia l'URSS podia col·lapsar i desintegrar-se i que Ucraïna es convertiria en una república independent.

Amb aquests antecedents no pot estranyar que Rússia reaccionés envaint Crimea i donant suport a la revolta de les províncies del Donbass davant la revolta de Maidán a Kíev el 2014, quan es va produir l'enderrocament (cop d'estat per a alguns analistes) del govern prorús de Viktor Ianukóvitx, i s'instaurés un govern proccidental. Rússia ocupant Crimea impedia que aquesta península amb tants llaços històrics amb ella i de vital importància per a la seva geoestrategia caigués en mans d'una Ucraïna prooccidental i més endavant possiblement de l'OTAN. Alhora que ajudava militarment els territoris del Donbass a independitzar-se de Kíev, mentre el Govern de Kíev intentava recuperar-lo enviant l'exèrcit i iniciant una guerra, mai del tot finalitzada malgrat els acords de Minsk del 2015 afavorits per l'OSCE.

La crisi actual sorgeix de l'exigència de Rússia a Europa Occidental i als EUA per a que l'OTAN no segueixi amb la seva expansió cap a les seves fronteres i davant la pretensió d'Ucraïna d'ingressar a l'OTAN. Vladimir Putin per pressionar als EUA i a l'OTAN ha situat un exèrcit de 100.000 militars a la frontera amb Ucraïna. Una crisi actual que ha tingut antecedents amb la instal·lació de l'escut antimíssils per part dels EUA a Polònia i Romania, la qual cosa és considera com una amenaça per a la seguretat per Rússia. O quan Geòrgia va iniciar un atac militar a Ossètia del Sud rebutjat immediatament per forces russes, Geòrgia, que a més, pretenia incorporar-se a l'OTAN.

D'altra banda, és un sarcasme acusar a Rússia de violar el dret internacional amb l'annexió de Crimea o que no es reconeguin com a aigües territorials de Rússia les que circumden aquesta península, quan l'OTAN va fer el mateix a Kosovo i els EUA a l'Afganistan i l'Iraq i en tants altres llocs on ha dut a terme intervencions militars, moltes d'elles sense autorització de Nacions Unides. Per tant, és d'un enorme cinisme acusar Rússia de violar la legalitat quan els EUA ho ha fet en innombrables ocasions en el passat.

La confrontació amb Rússia interessa especialment als EUA, perquè amb ella dona sentit a l'organisme multilateral OTAN que sempre ha utilitzat per exercir pressió sobre un competidor geopolític com és Rússia. Una OTAN que, controlada pels EUA, li permet mantenir la presència a Europa i a altres llocs per crear una dependència militar, i a través de la mateixa, política i econòmica dels països europeus.

Les hostilitats entre les dues potències a Ucraïna no acabaran en guerra. El que hi ha a Ucraïna és una guerra de posicions entre Rússia i els EUA. És un pols, aquesta vegada llançat per Rússia, que pressiona els EUA i els seus socis europeus perquè deixin de pressionar militarment a les seves fronteres. Una tensió actual que Estats Units aguditza perquè la balança geopolítica s'inclini a favor dels seus interessos, però que va en detriment dels europeus. Perquè els interessos d'Europa occidental i els de Rússia són molt interdependents, especialment per la dependència energètica d'Alemanya i diversos països europeus del gas rus.

Europa travessa per un important conflicte en el seu si i els governs europeus, en comptes d'incrementar les tensions amb Rússia enviant tropes i armaments per enfortir l'OTAN, haurien de fer, per contra, gestions i crides per dur a terme una conferència diplomàtica que reunís totes les parts per posar fi al conflicte. Tampoc s'han de situar al costat de Rússia, però sí que haurien de buscar una neutralitat que rebaixés les tensions entre totes les parts. Però, pel que sembla, la pusil·lànime Europa, una vegada més, es deixarà arrossegar pels EUA cap a una confrontació inútil que, a més, aprofundirà la crisi econòmica provocada per la Covid19.