Cuentos de Iberia

El café del mi puebru (León)

Comunista venerado como sacerdote
Miliciano comunista venerado como sacerdote. JUAN GUZMAN/EFE/lafototeca.com

Introducción - 'Estampas'

Hace un tiempo se descubrió que la fotografía de un joven atractivo, supuestamente el sacerdote Martín Martínez Pascual —durante años adorado en estampas, libros y carteles como mártir de la Iglesia católica en la Guerra Civil—, mostraba en realidad la imagen de un miliciano comunista.

Esperpéntica o no la situación, pocos dudan del poder místico de la imagen y de la utilidad de resignificar, aunque sea de forma involuntaria. Tenemos cientos de ejemplos a lo largo de la historia: desde las diosas Isis convertidas en vírgenes María hasta el Che Guevara canonizado cual Cristo de Mantegna.

Por eso no debería sorprendernos que esta confusión fuera "pronosticada" en 1907 en El café del mi puebru, el relato que representa al pueblo leonés en Cuentos de Iberia. Cayetano Álvarez Bardón, escritor y militar de principios del siglo XX que dedicó gran parte de su vida a recuperar la lengua y la historia de León, ironiza sobre los cambios de chaqueta en política y nos cuenta cómo un grupo de religiosas de un pueblo acaba venerando, como si fuera un santo, la estampa del General Prim, protagonista de la Gloriosa Revolución que tumbó a los Borbones.

Sin embargo, sí que creo que debería sorprendernos —y preocuparnos— que la historia se repita de nuevo como farsa, y el trabajo de muchos y muchas Caitanos por recuperar su lengua sea venerado como una estampa folclórica y no como una oportunidad para hacer avanzar a su pueblo, en un contexto tan complicado como el actual, económica y socialmente.

José A. López Camarillas, editor y profesor de literatura

El café del mi puebru

Nun caleyu del puebru, D. Pacu, el apernadore, alcuéntrase cun el ti Estafeta.

¿Cumu van las iliciones ti Estafeta?

¡Ay hom! You nu me metu'n nada hom, y-onque diz la genfe que voy cun lus cunservadores, nu ye verdá; y tan se me dá, q'hora mesmu dib'a-la tabierna s'habiera dalgunu que m'acumpañar'a facer'un tuti de cuatr'horas, hom.

Nu ye verdá hom, nu ye verdá! Ya sabedes, q'onque n'haiga 'studius, hay un poucu de calitre hom, y-amí nu m'engañan.

You tengu much'incultu embajo la gorra, ¡porra! Tous son lu mesmu; prumeten muchu, y un dan nada hom; nu dan nada. ¿Engañam'amí que so de la quinta de Castelare? N'hay quinta cum'aquella. You fui cabu hom, you fui cabu; y un fúi quintu más que dos diés hom. Tengu dos fiyus ne'l servicíu y n’es que vus lus empendone, nóu, peru enque son mu agudus nu medran cumu you. N'hay quinta cum'aquella. S'acaborun aquellus muzones hom; hora peque son endebres cum una subina. Al ruves q'antañu hom, al ruvés q’antañu. You sirví n'infantería hom, peru lus mis fiyus, gustoys más la caballería purque'l mi piqueñu que ye cum'una musturiella d’espavilau, diz que n'hay mujores alparagatas que las q'andan pul aire hom, y cun aquestu, entartallóume lus deus cuntra la puerta. Ami gustábame más l'infantería hom. ¿Peq'on ye cunserv'afetu? Y ye verdá hom, ye verdá. Marchemus pa-la Curuña’you y'onci más del mi puebru. Tous guapus mozus hom, tous guapus mozus. N'el tren, desiguida lus-alletrey hom, purque mi güelu'l mielgu (que Dios haiga), tamién sirvieu hom, tamién sirvieu, y metiéume muchu mundu‘n la cabeza. Nu yes pintó mal la Ilición hom, nu yes pintó mal, pus-alleguemus-allá sanus y currechus, y desiguida q' entremus ne'l cuartel metiérunnus ne la cuadra cun lus veteranus-hom, y cumu ye gente que siempr’está vijilance, hay que tenere muchu cudiau cun’ellus-hom, muchu cudiau.

You, antias que naide diciera nada purque tous'estaban ya ichaus y puré sies causu dalgunu se facié 'l durmieu, arregulvime pa lus-outrus, y de mu malus modus díjeys: Tened'ucuenta chachus, q’al prumeru que venga junta nusoutrus, hay q'añusgalu hom, hay q' añusgalu. Nusoutrus solus semus abunaus cun tous, semus abunaus. Per’unu, siempre vigílance, nu seya que ñus vaigan a'fanare las poucas perras q'enduremus fartándunus de trabayare.

Cunque, ¡oju y pestaña! muc'oju, n'hay que durmise.

¡Pasu corto y vista llarga! Ya sabeis la consina.

¡Ay, hom! Vaque m’uyerun del outru llau d’un emprente q' aseparaba la nuestra cumpañía de l'outra que d'arrepente saltou‘n veteranu: ¡Ciruelus! ¡Vaya un quintu cun-agallas! ¡Vaya un quintu! Estoy siguru nu s'ha'presentau outru. ¡Vaya un quintu!

Y ye verdá hom, ye verdá; a valiente nadie m'ha ganau. Lus q’estaban durmiendu, dengunu arrebullieu; dengun’hom, dengunu; asina ye, que nus ichemus sin que naide nus-amulestara.

Al-outru dié pul la mañanica, nu más amaneceré, suenan recius a mi espalda lus toques de la curneta; tucorun la diana, y a llievantanus cumu rayus.

Desiguida nus furmorun, pasorun llista, y después diérunnus l'equipu. ¡Oju porra...! ¡Much'oju...! Q'al que sarrime, daye un boleo y deciye: Outru me queda. ¿Quién lu quier?

Lus veteranus son-el diabru; diciyes que sodas de la pruvincia de Lión, y enseñais-aina lus dientes y abonda.

¡Ah...! Si nu ye purmi, quítanyes-hasta la mesma cera de lus uyius, hom.

Dispués de vestinus, fumus-a ranchu, y al-acabare, furmemus outra vé pa la revista.

Furmemustous. ¡Que mozus hom, que mozus...! Asina habiera de sere siempre. Antañu tous diban; nu lus llibraba ni'l dineru ni nad'hom. Habíalus de toas castas, y-hombres de muchus-estudius. Estabay bién aquellu hom, estabay bién, que'l dineru nu pasa pur embaju de la Bandera.

¡Porra! Per'hoy nu van más que lus que nu tienen perras. Aguañu fu'l mi piqueñu, y pu las cartas d'él y las d'el outru, ya se m'asganza que nu ye lu mesmu ni cun muchu. Diz que tién güenus Jefes, peru, ¡ay-hom! cum’aquel Capitán de la mi cumpañía, nu se pint'outru, hom, nu se pint’outru. Un güen moz'hom, un güenmozu. Venticuatr'añus y queríamuslu cumu'n padre hom. Ami tiníame'n much'astima hom; dende'l primé dié me filóu, y tantu fú y fú tantu que ya veredes lu que pasou:

Tucóunus un Cabu recu cumu'n palu y más malu que la mesma quina. ¡Porra!, tan lluegu cumu nus vieu tous cun l' equip' acuestas, fizunus furmare tamién pa-la revista. ¡Ay hom...! Cun el prumeru que tupou fu cun unu que yer’asina a la pata la llana, afijan de mi padre (que'n groria'stea) y ¿vaque l' alcuntrou dalguna miseria hom...? ¡Que ta se punieu cumpañeru, que ta se punieu...!

¡Revista de cobezones...! —dijunus-el Cabu y-al mesmu tiempu sacoy'un pieju (cun perdón de lus presentes, y salva sea la parte).

Desiguida que lu vieu, llevoul'a él pal cuartu d'aseu, fizuy desnudase y cun-outrus dos suldaus, un'a-ichay agua, y-outru cun-un cepiellu, sacorunye bién-el Ilustre. Estoy siguru nu y quedou unu.

¡Porra...! Aquellu yera muchu pa un hombre que nunca pasou ni tansiquier'un peine pul la su cabeza. Unta n'habié'cabau cun-aquel, escumenzou pur’outru, y-asina siguieu hast'ami que me deijou pal outru dié.

Tan lluegu cum’acabemus, you marchéime pa-la cantin'a-tumare. Fízume la cantinera dos güevus fritius, y nu más escumenzar'a cumelus, acertou a lliegare pur'allí el nuestru Cabu.

¡Perhombre...! —digey—. ¿Cumu tenedes tan poucu miramient' hom? ¡Porra! Hay que faceré u cuenta q'and' un-hombre pu las pusadas de cuntinu y se cuy mucha miseria. Hay que pensalu fou.

Don Pacu: ¡Gem, gem! Si vus fiades d'Estafeta, vus tién siet'añus cuntánduvus la su vida y'unta nu y daba fíniquitu. Si, val bién pa intrépete, esu que ye un alfabetu.

¿Y ye güenu que nu y gusta'l vinu y'emburráchase parlandu? ¡Corchu! Ne la tabierna, un fa más que jugar’al tuti, y lintres que lus-outrus dany'al tintu, él fártase de castañas u cereizas, u lu q' haiga. ¿Peru y'un zorru? ¿A que cun las sus alicantinas marchóuse sin davus el votu?

Cunque güenu D. Pacu, güenu: ¿diz q'el deputau d'usté nus quier tirar'un ramal? Falta nus fá ¡corchu!; falta nus fá, onque nu seya más q'hasta pasare lus plaus, pus pónse tan malu'l caminu aende junta'l puntón q’en unviernu'nu se afalla p'onde culare pal-outru llau.

Y parlandu d'outra cousa: ¿venides ya de fincia, u na más pa las iliciones?

N' estoncias D. Pacu, vus cunvien dir'al nuestru café que ye cumu sabedes la tabierna del Mellao, q'hoy cumu ye dié de función, afallaredes votus-y botas, ¡gem gem! que dalgunas haberá, y si llevades perras ne la faltriquera, nu vus-ha de faltare'n q’emprealas.

La gent' a lu q'está D. Pacu, que lu que guarda la barriga, está más siguru que ne'el bancu d' España. Semus tous d'upinión n'este puebru D. Pacu, y ya lu sabedes d’ outras veces, peru nunca falta dalgún ñegfau, y subre tou, nada perdés cun dáis-unus cuantus candidatus, on que lus arrebuyen y nu fagan causu d'ellus.

Güenus diés D. Pacu: d'onde vién cun esta calore, ¿cais’un churniu?

Vengu de la outra tabierna de cunvidar'a lus tiéus, habere si pillu dalgún votu, y cumu n’habié diu denguna vé, fu a'mpuneme'l ti Magüetu, que sabe'l camin a ojus zarraus. Lu ciertu ye, que pasey-un guén ratu, pus, alleguey n'ucasión que cuntaban cuentus, y-onque nu fice gran cousa pul la ilición, tenimus-un güen ratu de groma y sientu n’habevus tupau pa davus ucasión d'uyer'aquella cumedia. Gustóume mucho y si querés, on puedu cuntavus dalguna cousa, on que nu sey s' acertarei-a cuntalu cum'eillus.

Escumenzarey. Díbanus pa la tabierna, y pasemus pur’acullá, puré junta la cereizal del ti Queimau, y-allí y’ascumencemus-a sabere q'estábanus cerca de la igresia cumu y llaman en son de chung'a la tabierna, y tamién sabimus q, un esturíanu d'aqueixus que vienen a segare—y q'estaba'mbaju la cereizal mu entreteniéu faciendu cun las manus jamuestras-a una cuerda, y cun lus pias muchas-eses; nu facié muchu q'acababa de salire de facer'uración, pus las trazas yeran-aqueixas más q’outras. Dabay una cutada a la paré, y-a la vé rudaba p’embaju la cereizal y-escumenzábay a parlare cun’eilla.

—Ventu nun fay; xiente nun ruxe. ¿Quen me arrempuxia?—y dispués de dicir aquestu, turnabay-a dar'outra güeña turriada. Tou s'arresguñou cuntra la paré. Allí lu deijemus, y-on-estará dandu justrazus-a más y mujore. ¡Cuyóula'n güeña sazón-el cundenau! Pur fin y pur postre entremus ne la tabierna. Ne'l curral y-a la selombra, habié un corru mu grande de tiéus, cun' una cuartiella de vinu ne'l mediu.

—Gente de relos, ós—dicierun tous nu más venus, peru desiguída s'allebantórun-a pregúntame pul la salú, y-a cunvidame. Diciérunme también que si nu m'amulestaba y gustábanme lus cuentus, que pudié uyelus y que deijara lus candidatus p'outra güelta. Fícelu asina, y cumu y tucaba'l palique al Rujón, ascumenzou asina: «Pus díbanus diciendu, q'allá pu lus tiempus de Prim pasou n’este puebru la cousa de más gracia que dase puede. Nu sey si l' habredes uyeu, peru seya cumu seya vo a cuntávuslu:

Salieu pur-aquellus tiempus cumu vus digu de Prim, el mandatu de que naide s'astreviera a day un gritu de viva'l General, purque'l que s’astreviera, diba más que curriendu a'studiare llatín-a la cárcele pur-un mesicu u lu que saliera. El ti Román el Coju que tous cunucés, el mesmu dié que se pubricóu la plecama del Gubiernu, fú pa casa y lintres que cenorun dijuil'a la su tié ¡Ponchu ¡Güeña la fizu'l decílu delantre lus rapaces...! Al-outru dié, vaque yera Dumingu, y sal pa misa la su muyere cun-un rapá piqueñu y-eldiabru que nunca tién-asusiegu, peque lu tentou, pus cuad'estabai tou sin uyése ni una mosca y tucaban-a Santus, escumenzou l' indinu: ¡Madre! ¡Madre! Dádeme pan. ¡Cali-hombre! Q'estamus-en misa—ye dicié ella— ¡Madre! Dádeme pan, u sinou lu digu.

Cali'indilgu que t' arrevientu.

¡Madre! A la una, a las dos... ¿Mirá que lu digu?

¿Cumu t'agarre? Doy t'unus azotes que tiéns p'arrascare p'un mes.

¿Me dades pan? A la una, a las dos... Y a las... ¿Me lu dades? Y a las... tres. ¡Viva Prim!

Cun aquestu de Prím, dij'outru del corru, pasorum cousas dinas de cuntáse, y-on-hay n'este puebru que vivu y sanu ye, quién vus pued’ansiñar-a Prim faciendu de Santu, y-on ayer mesmamente, vierunl'aquestus ojus que s'ha de cumere la tierra, y paque n’escuartedes la cabeza, vil' ancá la ti Antoña la cardadora que me cuntóu l'historia.

Diz que cum'afiguraba tantu, y tantu lu querien dende que fu aquellu de la guerra d’Africa, youtras cousas que fizu cum'hombre de mucha conocencia y-allitrau que yera, ficiéruny'unas estampas mu majas vestieu de General, m'arrugante ne'l caballu y cun la Bandera ne la manu cumu diz que diba ne la batalla de lus Castillejus.

Cre-que vendien aquellas estampas, cumu pan benditu, peru veiaí, q'el diabru que tou l'umpuerca metiéuse pul mediu, y de la noch'a la mañana, naide s'astrevía a mercare ni un’estampa pur mor de que nu y asiñalaran cumu revulucionariu. Per'aqueixus de lus papeles cumu siempr'andan entre'llus, están mu vigilances-en tou, ¿y-a que nu sabés lu que ficierum cun tantus miles d' estampas que is quedorum pur venderé?

¿Queimalas? Si queimalas. Güenus son aqueixus galupines de lus madriles pa queimalas. Tou l’apruvechan y mirá de que modu: Puniéruny'a cad'astampa en lletras de molde mu grandes, q'aquel yera-Santiagu Apostóle—y mandórunlus-a venderé pur’aquestus puebrus—onde naide lu cunoz—, y-aqui tenés-a las pobres tiés fartas de rezay padre nuestrus-a las barbas de Prim.

1907. Edición de 1955.

 

El libro físico de Cuentos de Iberia se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.

Más Noticias