Cuentos de Iberia

Dimoni, Blasco Ibáñez i la profecia de Los Simpson (Valencià)

Dimoni, Blasco Ibáñez i la profecia de Los Simpson (Valencià)

Blasco Ibáñez i la profecia de Los Simpson

Els contes de Blasco Ibáñez, com Los Simpson, sembla que tinguen un poder cosmogònic que els permet explicar qualsevol qüestió —des de les classes socials fins a les relacions patriarcals o els conflictes internacionals— i, a més a més, predir el futur.

En el cas de l’escriptor valencià, les referències quasi religioses es queden curtes si tenim en compte el blasquisme, un moviment polític republicà i popular que va ser hegemònic a la València de finals del XIX i començaments del XX mitjançant la cultura i l’agitació. Un focus d’il·lustració i progrés enmig de l’Espanya del caciquisme que va tindre com a messies a Blasco.
És interessant conéixer l’excèntrica vida de l’autor de Los cuatro jinetes del Apocalipsis. El periodista —que no relacions públiques— que desafiava reis, dictadors i oligarques i que no tenia por de reptar-se en duels de pistola. El líder de masses, el presoner, colonitzador utòpic i viatger. L’autor que triomfà en Hollywood, el corresponsal de guerra...

Tanmateix, encara són més interessants les seues anàlisis. Només cal rascar una miqueta el plàstic del costumisme —eixa part amputada i descontextualitzada del folklore valencià de la paella, l’arròs i els noms en diminutiu que la dreta centralista ha utilitzat per a crear el relat identitari del Levante feliz— per a trobar una crítica molt profunda a la societat on encara vivim... i solucions, que és on es troba la seua grandesa. Blasco feia l’anàlisi i passava a l’acció políticament i pedagògicament.

No cal dir que les seues profecies es van acomplir, com per desgràcia va passar amb la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que fa uns anys Los Simpson van endevinar l’elecció de Trump. Ni Groening ni Blasco tenien una boleta de cristall. Observaren la realitat amb profunditat i la traduïren a un llenguatge atractiu per a tothom. La lluita de classes de La barraca, la repressió sexual sobre les dones a El sapo, les detencions a pobres en La corrección, la doble moral de l’Església en quasi totes les seues obres, etc. Narracions vestides amb ironia i quotidianitat, però amb un missatge tan terrible com la vida.

De què escriuria Blasco ara? Malauradament, encara que canvien els noms, pràcticament dels mateixos problemes. Del desnonat, de la prostituta doblement jutjada, del drogoaddicte presoner, de l’aturat que ha de prendre mesures desesperades, de la dona esclavitzada en el treball i en casa, del corrupte que ens ha furtat i se’n riu de nosaltres, de monarquies endogàmiques amb comissions per negocis foscos.

Blasco no es quedaria amb l’embolcall de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Fotografiaria amb la seua prosa, una vegada més, la València que no ix en les portades. La València real. La dels barris i la gent treballadora. I cridaria. Cridaria ben fort i ens faria cridar. Com és que permetem que les nostres taronges es deixen perdre al camp perquè els nostres representants han tolerat una competència deslleial a la UE? Com és que ens han furtat tota la indústria? El calcer, el metall, les joguines... Com és que, fins fa cinc minuts, no teníem mitjans de comunicació propis? Com és que els valencians paguem la festa amb els nostres impostos mentre ens deixen sense servicis públics de qualitat ni inversions per al poble?

Alguns acusen Blasco de centralista, oblidant el context polític del segle XIX i obviant la seua militància federalista. Altres, d’anticatalà. Per això anà al seu soterrar Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya. És veritat que Blasco Ibáñez va criticar certs partidaris del catalanisme com a part de la burgesia oposada als interessos econòmics de València. De la mateixa manera que es va oposar amb feresa a la burgesia castellana. Qui si no el blasquisme va lluitar contra els aranzels als productes valencians? Qui si no el blasquisme se'n va alçar perquè no enviaren els fills de les pobres a morir a les guerres de Cuba i el Marroc? El seu major delicte va ser, junt amb el laïcisme i el republicanisme, defensar una identitat pròpia per als valencians, que és la base de qualsevol sobirania política i econòmica.

Fa cent anys, amb les universitats populars i contes com el de hui, Blasco Ibáñez ajudà els valencians a aprendre a llegir. Revisitar ara els seus relats, qui sap, potser siga útil per a aprendre a escriure amb bona lletra les pàgines del futur.

José A. López Camarillas, editor i professor de literatura

Dimoni

I
De Cullera a Sagunt. No hi havia poble ni poblat on no el conegueren. En sonar la seua dolçaina a la plaça, els xiquets corrien ansiosos, les dones es cridaven unes a altres amb gest gojós i els hòmens eixien de la taverna.

–Dimoni! Ja tenim ací a Dimoni!

I ell, amb les galtes unflades, la mirada perduda cap al cel i bufant sense parar la dolçaina empinada, rebia l’ovació amb la indiferència d’un ídol.

Era popular i compartia l’admiració generalitzada amb aquella dolçaina vella i mig badada. La companya eterna de les seues corregudes, la que, quan no rodava per les pallisses o per davall de les taules de les tavernes, apareixia sempre davall del braç, com si fóra un membre nou creat per la natura en un atac de filharmonia.

Les dones, que es burlaven d’aquell perdut insigne, havien fet un descobriment: Dimoni era guapo. Alt, guaixat, amb el cap esfèric, el front elevat, els cabells rapats i el nas de corba audaç. Eixe aspecte reposat i majestuós tenia alguna cosa que recordava un patrici romà, però no dels que en el període d’austeritat vivien a l’espartana i s’enrobustien al Camp de Mart, sinó dels altres, dels de la decadència, que, en les orgies imperials, enlletgien la bellesa de la raça amb el nas tot roig pel vi i el perfil deformat amb la papada de fartons que els penjava.

Dimoni era un borratxo. Els prodigis que feia amb la dolçaina li havien valgut el malnom per meravellosos, no cridaven tant l’atenció com les borratxeres sorprenents que agafava en les festes grosses.

La fama que tenia de músic feia que el cridaren els festers de tots els pobles. Se’l veia arribar per la carretera, sempre més recte que un fil i silenciós, amb la dolçaina davall del braç, i acompanyat, com un gosset obedient, del tabaleter. Algun xiquet arreplegat pel camí, amb el bescoll pelat pels pessics que li pegava el mestre quan no redoblava amb brio i que, si cansat d’aquella vida nòmada abandonava l’amo, era després d’haver-se fet tan borratxo com ell.

No hi havia en tota la contornada dolçainer com Dimoni. Però bona angoixa costava als clavaris que tocara en festes. L’havien de vigilar des que entrava al poble, amenaçar-lo amb un garrot perquè no entrara a la taverna fins que no acabara la processó i, ben sovint, per un excés de condescendència, l’havien d’acompanyar per a agarrar-li el braç cada vegada que tirava a agarrar el porró. Així i tot, eren inútils tantes precaucions, ja que més d’un viatge, anant recte i seriós davant de l’estendard de la confraria, amb pas lent, escandalitzava els fidels tocant la Marxa Reial davant del ram d’olivera de la taverna, i, en acabant, entonant el melancòlic De profundis quan l’anda del sant patró tornava a entrar a l’església.

Estes distraccions de bohemi incorregible, estes profanacions de borratxo, alegraven a la gent. La xicalla pul·lulava al seu voltant, pegant cabrioles al ritme de la dolçaina i aclamant a Dimoni. Els fadrins del poble reien de la gravetat amb què anava davant de la creu parroquial i li ensenyaven, des de lluny, un got de vi, gest al qual contestava amb un altre de manera maliciosa, com si diguera: «Guardeu-ne per a en acabant».

Eixe «en acabant» era el moment de felicitat de Dimoni, ja que, acabada la festa i lliure de la vigilància dels festers, tenia tota la llibertat en plena taverna.

Era el seu centre: al costat de les bótes pintades de roig fosc; entre les tauletes de zinc jaspiades pels rodals dels gots; aspirant el tuf de l’allioli, l’abadejo i les sardines fregides que s’exhibien al taulell en una mena de carnera tota greixosa; davall dels dossers suculents que formaven, penjant de les bigues, les fileres de botifarres xorrant oli, els rasts de xoriços plens de mosques, les llonganisses fosques, i els ventruts pernils empolvorats de pebre roig.

La tavernera se sentia afalagada per la presència d’un hoste que portava darrere la concurrència. Anaven entrant els admiradors a bandades. No hi havien prou mans per a omplir porrons. S’escampava per l’ambient una olor densa de llana basta i suor de peus i, a la llum del quinqué, fumós, es veia la respectable assemblea, uns assentats als tamborets quadrats de garrofer amb el cul d’espart i altres aponats, sostenint-se amb les mans la bancada, com si els haguera de caure de tant de riure.

Tots estaven pendents de Dimoni i de la dolçaina.

–L’agüela! Fes l’agüela!

I Dimoni, sense immutar-se, com si no haguera sentit la petició general, començava a imitar amb la dolçaina el diàleg ennassat de dos velles, amb unes inflexions tan grotesques, amb pauses tan oportunes, amb eixides de veus tan cridaneres, que una riallada brutal i interminable retronava a la taverna, fins i tot les cavalleries del corral que hi havia a la vora es despertaren i s’uniren a l’escama amb uns renills ben aguts.

Després li demanaven que imitara a la Borratxa, una pobra desgraciada que anava de poble en poble venent mocadors i gastant-se els guanys en aiguardent. El bo del cas és que quasi sempre era present l’al·ludida i era la primera a riure’s de la gràcia amb què el dolçainer n’imitava els crits en pregonar la venda i les baralles amb les compradores. Però, quan s’esgotava el repertori burlesc, Dimoni, mig endormiscat per la digestió d’alcohol, es llançava al seu món imaginari i, davant del públic, silenciós i embadalit, imitava la xarrada dels teuladins, la remor als camps de blat en els dies de vent, el repic llunyà de les campanes. Tot el que l’impressionava quan, de vesprada, despertava enmig del camp sense comprendre com l’havia portat allí la borratxera de la nit anterior.

Aquella gent ja no se sentia capaç de burlar-se de Dimoni, de les castanyes excepcionals que agarrava, ni dels estirons de pèl que li pegava al tabaleter. L’art grosser, però ingenu i genial d’aquell bohemi rústic deixava marca en les ànimes verges d’aquella gent, miraven admirats el borratxo, que, al compàs dels arabescos impalpables que traçava amb la dolçaina, semblava enaltir-se, sempre amb la mirada abstreta, greu, sense amollar l’instrument només que per a agarrar el porró i acariciar la llengua seca amb el glu-glu del rajolí del vi.

I així estava sempre. Costava a muntó que diguera una paraula. D’ell, se’n sabia únicament, pels rumors de la seua popularitat, que era de Benicòfar; que allà vivia en una casa vella que conservava encara perquè ningú li donava quatre duros per ella; i que s’havia begut, en uns quants anys, dos matxos, un carro i mitja dotzena de camps que va heretar de sa mare. Treballar? No, i mil vegades no. Ell havia nascut per a borratxo. Mentres tinguera la dolçaina a les mans no li faltaria pa. I, de més a més, dormia com un príncep quan, acabada una festa i en acabant de tocar i beure tota la nit, queia com un fardoll en un racó de la taverna o en una pallissa del camp, i el tabaleteret, tan bufat com ell, es gitava als peus com un gosset obedient.

II
Ningú va saber com va ser la trobada, però era inevitable que ocorreguera i va ocórrer. Dimoni i la Borratxa se van ajuntar i es van confondre. La cosa va seguir el curs pel cel de la borratxera, es van fregar, per a anar sempre units, l’astre rogenc del color del vi i aquella estrela errant, lívida com la llum de l’alcohol.

La fraternitat de borratxos va acabar en amor, se’n van anar als seus dominis de Benicòfar, a ocultar la seua felicitat en aquell casup vell on, de nit, gitats en terra a la mateixa habitació on havia nascut Dimoni, veien les estreles que espurnejaven maliciosament a través dels grans forats de la teulada, adornats amb cabelleres llargues d’inquietes plantes.

Aquella casa era un queixal vell i cariat que queia a trossos. En les nits de tempesta havien de fugir, com si estigueren al ras, perseguits per la pluja, d’una habitació a una altra, fins que, per fi, trobaven un raconet a recer en l’estable abandonat. Un raconet on, entre pols i teranyines, floria la seua extravagant primavera d’amor.

Casar-se! Per a què? Els tenia igual el que diguera la gent. Per a ells no s’havien fet les lleis ni els convencionalismes socials. Tenien prou amb el fet de voler-se molt, de tindre un rosegó de pa al migdia i, sobretot, de tindre algun crèdit a la taverna.

Dimoni estava meravellat, com si davant seu s’haguera obert una porta ignorada que li mostrava una felicitat tan immensa com desconeguda. Des de la infància, el vi i la dolçaina li havien absorbit totes les passions. I ara, als vint-i-huit anys, perdia el pudor de borratxo insensible. Com un dels ciris de cera fina que flamejaven en les processons, es desfeia als braços de la Borratxa, mala bèstia ronyosa, lletja, miserable, ennegrida pel foc alcohòlic que li cremava a l’interior, apassionada fins a vibrar com una corda tensa i que a ell li pareixia el prototip de la bellesa.

La felicitat que tenia era tan gran que es desbordava fora del casup. S’acariciaven enmig del carrer amb el desvergonyiment innocent d’una parella canina i, molts viatges, anant als pobles on hi havia festa, fugien camp a través i eren sorpresos en el punt àlgid de la seua passió pels crits dels carreters, els quals celebraven el descobriment vinga riure.

El vi i l’amor feien gros a Dimoni: feia panxa, anava més ben vestit que mai i se sentia tranquil i satisfet al costat de la Borratxa, aquella dona cada vegada més seca i ennegrida, la qual, pensant únicament a cuidar-lo, no s’ocupava de cosir les falda bruta que se li esmunyia de les anques, afonades. No l’abandonava. Un bon mosso com ell estava exposat a perills. I no satisfeta d’acompanyar-lo en els viatges d’artista, anava al seu costat al davant de la processó, sense por dels coets i mirant amb certa hostilitat a totes les dones.

Quan la Borratxa es va quedar embarassada, la gent es pixava de riure, fet que comprometia la solemnitat de les processons.

Al mig, ell, recte com un fus, amb expressió triomfant, amb la dolçaina amunt, com si fóra un nas descomunal que olorava el cel. A un costat, el tabaleteret, pegant-li a l’instrument, a l’altre, la Borratxa, exhibint amb satisfacció, com un segon tambor, aquell ventre que s’unflava com una bufa a punt d’esclafir, que la feia anar amb pas lent i vacil·lant i que, amb una redonor insolent, aüssava escandalosament la part davantera de la falda i deixava al descobert els peus unflats ballotejant en unes sabates velles, i aquelles cames negres, seques i brutes com les baquetes que tocava el tabaleteret.

Allò era un escàndol, una profanació. I els capellans dels pobles sermonejaven el dolçainer:

–Però, gran dimoni! Com a mínim casa’t. Ja que eixa perduda s’encabota a no deixar-te a soles ni en la processó... Jo m’encarregaré d’arreglar-vos els papers.

Però encara que ell deia a tot que sí, poc el seduïa la proposició. Casar-se ells? I ara! Com se’n burlaria la gent! Les coses estaven bé com estaven.

I en vista de la resistència obstinada que tenia, tot i que no li van llevar les festes, perquè era el dolçainer més econòmic i més bo, el van despullar de tots els honors agregats al seu càrrec i ja no va menjar mai més a la taula dels clavaris, ni li van donar el pa beneït, ni van permetre a aquell parell de grans heretges que entraren a les esglésies el dia de la festa.

III
Ella no va ser mare. Quan va arribar el moment, li van arrancar a trossos, de les entranyes ardents, aquella aberració infeliç de l’embriaguesa.

I, després del fetus monstruós i sense vida, va morir la mare davant de la mirada sorpresa de Dimoni, que, en vore extingir-se aquella vida sense agonia ni convulsions, no sabia si la companya se n’havia anat o si acabava d’adormir-se com quan li rodava als peus la botella buida.
El succés va tindre ressò. Les dones de Benicòfar s’apilotaven a la porta del casup per vore des de lluny a la Borratxa estesa al taüt dels pobres i a Dimoni, aponat, al costat de la morta, voluminós, ploriquejant i amb el bescoll inclinat com un bou melancòlic.

Ningú del poble es va dignar a entrar-hi. El dol es componia de mitja dotzena d’amics de Dimoni, espentolats i tan borratxos com ell, que captaven pels camins, i del soterrador. Van passar la nit vetlant la difunta, anant per tandes cada dos hores a tocar a la porta de la taverna a demanar que els ompliren una bóta ben grossa. I quan el sol va entrar pels clavills de la teulada van despertar tots, estesos al voltant de la difunta, com els diumenges a la nit quan, en confiança fraternal, queien en alguna pallissa en eixir de la taverna.

Com ploraven tots! I ara la pobreta era allà, en la caixa dels pobres, tranquil·la, com si dormira, sense poder alçar-se a demanar la seua part. Com és la vida! I així hem d’acabar tots...

Els borratxos ploraven tant que, portant el cadàver al cementeri, encara els durava l’emoció i l’embriaguesa. Tot el veïnat va presenciar el soterrar de lluny. Les bones ànimes reien com a boges davant d’un espectacle tan grotesc.

Els companys de gresca de Dimoni portaven el taüt al muscle, anaven vinga l’entropessó, cosa que feia que la caixa anara amunt i avall de manera ruda com un buc vell i desarborat. I darrere d’aquells captaires anava Dimoni amb l’instrument, inseparable, davall del braç, sempre amb aquell aspecte de bou moribund que acaba de rebre un colp terrible al bescoll.

Els xiquets cridaven i feien cabrioles davant del taüt, com si fóra una festa. La gent reia i assegurava que això del part va ser una farsa i que la Borratxa havia mort d’una panxada d’aiguardent.

Les llagrimotes de Dimoni també feien riure. Mal guilopo! Encara li durava la castanya de la nit anterior i plorava llàgrimes de vi al pensar que ja no tindria una companya per a les borratxeres nocturnes.

Tots el van vore tornar del cementeri on, per compassió, havien permés el soterrar d’aquella gran perduda. I el van vore també com, amb els amics, fins i tot amb el soterrador, entrava a la taverna per fotre’s un porró amb les mans brutes de la terra de les tombes.

Des d’aquell dia, el canvi va ser radical. Adéu excursions glorioses, triomfs assolits a les tavernes, serenates a les places i tocs estrepitosos en les processons! Dimoni no volia eixir de Benicòfar ni tocar a les festes. Treballar? Això per als imbècils. Que no en feren compte els clavaris. I, per afirmar-se més en eixa resolució, va enviar el darrer tabaleter, la presència del qual l’irritava.
Tal vegada, en els somnis de borratxo melancòlic, havia pensat, mirant el ventre unflat de la Borratxa, en la possibilitat que, amb el temps, un xic panxut, amb cara de pillastre, un Dimoniet, acompanyara, pegant-li al tabalet, les escales vibrants de la dolçaina. Ara sí que estava a soles. Havia conegut la fortuna per a després tindre una situació més trista. Havia sabut què era l’amor, per a conéixer el desconsol: dos coses que ignorava abans d’entropessar amb la Borratxa.
Es va rendir a l’aiguardent amb el mateix fervor que si retera un tribut fúnebre a la mort. Anava trencat i runós, i no podia regirar-se al casup sense notar la falta d’aquelles mans de bruixa, seques i esmolades com a garres, que tenien per a ell atencions maternals.

Com un mussol, s’estava en el fons del cau mentres lluïa el sol. I quan començava a fer-se de nit, eixia del poble cautelosament, com un lladre que va a l’aguait, i per un trenc del mur es colava al cementeri, un corral de terra ondulat que la natura igualava amb matolls en els quals pul·lulaven les palometes.

I a la nit, quan els jornalers darrers tornaven al poble amb l’aixada al muscle, sentien una musiqueta dolça i interminable que pareixia eixir de les tombes.

–Dimoni! Eres tu?

La musiqueta callava davant dels crits d’aquella gent supersticiosa que preguntava per aüixar la por.

I després, quan els passos s’allunyaven, quan es restablia en la immensa ribera el silenci remorós de la nit, tornava a sonar la musiqueta, trista com un lament, com el plor llunyà d’una criatura cridant a la mare que no havia de tornar mai.

1896. Traducció de José A. López Camarillas, 2016.

 

El libro físico de Cuentos de Iberia se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.

Más Noticias