Cuentos de Iberia

L’arbre dels menairons (Fèlix Rabassa, mitologia d'Andorra)

Els menairons, els petits follets de les valls d’Andorra

Diverses llegendes del Pirineu català, d’Andorra i d’altres comarques del Principat de Catalunya ens parlen d’una casta de follets molt petits, diminuts, que habiten sota terra i són molt pencaires: els menairons, tal com s’anomenen a Andorra i a algunes comarques catalanes, o minairons.
Segons explica en l’article que sobre els menairons va escriure en el seu blog, en Daniel Rangil, esforçat estudiós de la mitologia catalana, sembla que l’origen d’aquests follets de minúscules dimensions es troba en un estrany vegetal, l’herba menaironera. Diu en Daniel Rangil en el seu article:
"L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons."
Aquests éssers rebien altres noms a les contrades del nord de Catalunya. A la Garrotxa en deien martinets, a la Cerdanya, petits, i a la Ribagorça, diablorins.
Els humans poden emprar els serveis d’aquesta raça de follets tan treballadora. Primer de tot els han d’atrapar i deixar ben tancadets en un canut de canya o una ampolleta ben tancada. La persona que disposi dels menairons el primer de tot que ha de fer un cop els tregui del lloc on els té tancats és ordenar-los quina feina vol que facin, per ingrata i feixuga que pugui semblar. Tant se val la quantitat de feina que hagin de fer, que la faran. Un cop hagin fet la tasca que se’ls ha encomanat se’ls ha de tornar a tancar ben de pressa, perquè si no és així comencen a fer-ho tot malbé.
A la resta de Països Catalans hi ha tota una colla d’éssers semblants als menairons andorrans i pirinencs. A Eivissa hi ha els fameliars i a Mallorca i Menorca els diables boiets. Els nyítols els podem trobar al Principat de Catalunya i el nord del País Valencià.
En aquest relat he augmentat considerablement la mida dels menairons i els he convertit en éssers boscans benefactors de la Natura i amics dels humans, sobretot de les criatures, que són les que estan més predisposades a creure en la seva existència. N’Ermengol surt a caçar bolets, una pràctica que per als andorrans i els catalans és ancestral, ben arrelada en la memòria col·lectiva del poble, una tradició que ens connecta amb la Natura.
No oblidem que la ingesta de bolets al·lucinògens ha estat històricament per a diversos grups ètnics una manera de posar en contacte amb la divinitat i un camí per a viatjar a altres estats de consciència que, a voltes, posa en relació la persona que se’ls menja amb éssers fantàstics, com poden ser els menairons o altres tipus de follets.
Esperem que aquesta història esperoni les persones que la llegeixin a interessar-se per les nostres llegendes i també a acostar-se als boscos i a les muntanyes amb respecte i a tornar a connectar amb la Natura de la qual tots procedim.

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i escriptor

L’arbre dels menairons

—Ermengol! Ermengol! Torna, que ja s’està fent fosc! —na Bruna cridava el seu fill de la porta de casa estant, a la seva masia que es trobava a la vora d’Ordino.

N’Ermengol feia estona que havia sortit a caçar bolets al bosc que hi havia al voltant del mas on vivia amb els seus pares i la seva germaneta, na Brígida, que havia nascut al començament de la primavera anterior. De fet, darrerament s’havia afeccionat molt a anar al bosc, tan si era per anar a caçar bolets, com per jugar a explorar-lo, sense que els seus pares sabessin que cada cop s’hi endinsava més i més.

Al petit Ermengol el fascinava molt, el bosc. Les formes sinuoses de les arrels dels roures més antics; les fulles dels castanyers; les branques, que semblaven braços, amb mans i dits i tot; el suro de les alzines, una mena de pell molt arrugada que les protegia del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu; el tou de fullaraca que es formava al sotabosc i que en aquells darrers dies de tardor, a principis de desembre, era molt gruixut; els esquirols, que pujaven i baixaven adelerats els troncs dels pins; l’airet que bufava de vegades dins la forest i que el despertava del seu embadocament provocat per tanta bellesa. Però sobretot aquell element del bosc que més ullprenia a n’Ermengol eren els bolets.

Els bolets per a gairebé tothom a Andorra, i encara més per al petit Ermengol, eren molt importants. Els antics andorrans creien que els bolets eren un present de la Mare de Déu de Meritxell a la gent de les valls, quelcom gairebé sobrenatural. Eren una menja molt saborosa que es podia trobar en abundància a les forests, sobretot a finals d’estiu i a la tardor, però de vegades, també la resta de l’any. N’hi havia que tenien propietats curatives i, fins i tot, màgiques. Si ingeries segons quina mena de bolets et transportaven a un altre món, podies parlar amb els avantpassats i podies adquirir certs coneixements i poders del més enllà. Tanmateix, molt poca gent sabia amb quina casta de bolets i amb quines arts ocultes hom podia accedir a aquella màgia que tenia el seu origen en la Natura.

N’Ermengol, amb els seus vuit anyets acabats de fer, era tot un entès en bolets: rossinyols, fredolics, llenegues, ceps, bolets de vaca, carreroles, moixerrons, murgues, potes de perdiu... i sobretot els rovellons, el seu bolet preferit.

Per ell anar a caçar bolets era tota una festa, tan si hi anava sol com acompanyat dels seus pares. I tenia un sisè sentit molt desenvolupat que feia servir per trobar-ne allí on ningú altre ni tan sols s’hagués imaginat que n’hi podia haver. Al principi i al final de temporada, quan no n’hi havia gaires, sortia del mas amb un cistell. Era un cistell ben gros, això sí. Però en el moment de la tardor en què més se’n feien se n’anava amb un sac que de vegades arribava a omplir fins a la meitat, de tants que en trobava. I cada cop que en collia un, n’Ermengol donava les gràcies en veu baixa als genis dels boscos per aquell bé de Déu que alimentava el seu cos i el seu esperit.

—Ermengol! Ermengol! —seguia cridant la seva mare, allà al mas. Però al final se’n va cansar i va tornar a dins, a l’escalfor de la llar de foc, confiant que n’Ermengol ja era prou gran i tenia prou enteniment com per no restar dins el bosc un cop ja s’havia fet fosc.

Però n’Ermengol feia estona que era molt endins del bosc i d’allí estant no la podia pas sentir, la mare. Un erol de bolets l’havia dut a un altre i així s’havia anat endinsant cada cop més a l’interior de la forest. Caminant, caminant, n’Ermengol va veure una mata de galzeran.

—Quin galzeran més gros! —va pensar. El galzeran era un arbust que es feia servir molt sovint com a decoració casolana de les celebracions del Nadal, que faltava ben poc perquè comencés—. N’agafaré unes quantes branques i les posarem a sobre de la llar de foc de casa.

Amb el seu ganivet, n’Ermengol es va posar a tallar branques de galzeran, que anava deixant al costat en una pila petita. Aleshores, mentre estava atrafegat tallant, n’Ermengol va sentir un soroll gairebé inaudible. Havia estat una remor molt fluixa, gairebé ningú no l’hagués sentida, però n’Ermengol, acostumat com estava a tots els sons del bosc, per inapreciables que fossin, la va escoltar perfectament. I no li va pas semblar un soroll gaire habitual. Si l’hagués produït un senglar hagués fet més enrenou, i si hagués estat un conill o fins i tot una serp, hagués durat uns segons més. Però va ser un soroll que va durar menys que un instant. I el va sentir molt a la vora.
N’Ermengol, que fins aleshores havia estat ajupit, es va posar ben dret i va esguardar bé el seu voltant. Tot eren roures i alzines, en aquell tros de bosc, i mates de bruc, i molta fullaraca i molsa per tot arreu. I no hi havia cap salvatgina, ni res que es mogués. I llavors va sentir una veu que parlava amb paraules humanes i que no sabia d’on venia. Era una veu estranya, com d’un altre món, però suau i melodiosa com el cant dels ocells.

—Fa temps que et veiem en aquest bosc, noi —va dir amb dolcesa la veu—. T’agraden els bolets, oi? Nosaltres també en mengem, i en fem servir per moltes coses. —I aleshores n’Ermengol va veure sortir de darrere d’una mata de bruc dos éssers amb forma humana que no devien fer més d’un pam d’alçada, abillats amb una robeta feta d’escorça d’arbres, que es recolzaven en sengles bastonets. Els éssers, que eren com criatures minúscules, es van anar acostant a n’Ermengol i un d’ells, el que parlava, li va oferir un bolet molt estrany que no havia vist mai. S’assemblava molt a un rossinyol però era vermellós i tenia moltes taques grogues.

—Quin bolet és aquest? —va dir el petit Ermengol.

—Els pocs humans que en tenen coneixement en diuen rossinyol de nit, perquè si en menges pots veure-hi bé, de nit, fins i tot en les nits més fosques sense lluna –féu l’ésser que havia parlat abans—. Hi ha bolets que serveixen per tenir moltes capacitats que vosaltres els humans en diríeu màgiques. I el rossinyol de nit n’és un, d’aquests bolets. Menja-te’l, noi, que et farà falta per tornar a casa sa i estalvi.

Aleshores n’Ermengol el va mossegar, mig amb vergonya mig amb por de menjar un bolet que, per a ell, fins llavors havia estat del tot desconegut. N’Ermengol sabia que hi havia gent que s’havia arribat a morir per menjar per equivocació bolets verinosos i ara ell n’estava tastant un que no havia vist mai a la vida.

—El reconeixeràs, a partir d’ara, el rossinyol de nit? —va dir l’ésser—. El trobaràs a les raconades més fondes d’aquest bosc i de molts altres boscos. És molt difícil de veure amb els ulls de la cara però una persona com tu, que estima els bolets i la Natura, quan hi sigui a la vora el podrà veure amb els ulls de l’ànima.

—Sí que el sabré reconèixer —va dir n’Ermengol, que va fer una segona mossegadeta al bolet, aquesta vegada amb molta més decisió que abans—. És deliciós! —I va somriure als dos éssers.

N’Ermengol se’l va continuar menjant goludament i ara ja amb confiança. No creia que aquelles dues estranyes criaturetes del bosc el volguessin enverinar. Mentre anava menjant en silenci, se’ls anava mirant de dalt a baix. Tot i que eren tan petits, tenien uns ulls molt grossos i del tot verds, tret de la nineta, que era de color negre, i una mirada pregona com les aigües d’un estany de muntanya, plena d’una saviesa ancestral anterior als humans. La seva pell era entre marronosa i grisenca, amb moltes estries, i feia pensar en l’escorça d’un roure. Duien els cabells molt llargs i esbullats, d’un negre com l’atzabeja. Cames i braços eren molt prims, però estilitzats i musculats. N’Ermengol va veure que l’ésser que havia parlat fins aleshores era una noia i l’altre un noi.

—No us havia vist mai. I mira que hi vinc sovint al bosc, però no havia vist mai altres éssers com vosaltres. Que potser sou menairons? Així doncs és veritat que existiu?

Els menairons eren éssers llegendaris que apareixien a les antigues històries que pagesos, pastors i bosquerols de les valls d’Andorra i de molts indrets del Pirineu català explicaven durant les llargues nits d’hivern al recer de la llar de foc, mentre el torb bufava amb força a la muntanya. Segons aquestes històries els menairons havien habitat aquesta part del món ja d’abans que hi arribessin els humans. Les llegendes contaven que els menairons eren petits éssers pencaires i protectors de la Natura que vivien als boscos i que ben poques vegades havien estat vistos pels homes.

—Que no t’ho sembla, que siguem reals? Que no ens vulguem deixar veure gaire no vol pas dir que no existim —va dir la menairona amb una mitja rialla múrria—. Els menairons vivim aquí, en els boscos i muntanyes d’aquest tros de món, de fa moltes edats, d’abans del gran foc dels Pirineus. Som amics de nans i de goges, de dracs i de gegants, del Pare Llop i la Molsosa i vam conèixer l’antiga ciutat submergida de l’estany d’Engolasters.

—Sou menairons! Els meus pares no em creuran quan els digui que us he vist!

—Segur que no et creuran, noi. Per això és millor que no els diguis res de nosaltres, perquè encara es pensaran que t’has emmetzinat amb algun bolet i els faràs patir.

—Potser sí que teniu raó —concedí n’Ermengol, una mica decebut. Ben mirat, era veritat el que li havia dit la menairona. Si ho explicava als seus pares es pensarien que estava tocat del bolet.

—Voleu ser amics meus? —va dir llavors n’Ermengol, amb innocència—. Si ho voleu us puc venir a visitar de tant en tant i em podeu explicar històries del bosc i dels menairons. Vull saber moltes coses de vosaltres!

—I tant que sí, sempre que ho vulguis ens podràs trobar si vens a aquesta part del bosc.

—Que bé! —I llavors n’Ermengol corrugà les celles, tot pensarós—. Però com us podré trobar? Com us dieu? Si em dieu els vostres noms us podré cridar.

—Per trobar-nos no hauràs pas de cridar. Si ets al bosc i penses en nosaltres et vindrem a trobar. El meu nom és Dinaia —va dir la menairona.

—I jo sóc en Traüc —digué el menairó mascle, que fins aleshores encara no havia obert la boca—. A partir d’avui no ets només amic nostre, de na Dinaia i meu. Ets amic dels menairons, de tots nosaltres, de tota la nostra gent. Si ets en un bosc, en aquest o en qualsevol altre del Pirineu, si tens arbres boscans a la vora, n’hi haurà prou amb que pensis molt en nosaltres els menairons i et vindrem a veure i t’ajudarem en qualsevol destret en què et trobis.

—Ho faré! –exclamà n’Ermengol, entusiasmat—. «Hom no es fa amic dels menairons cada dia», pensà. Cada vegada que vingui al bosc us cridaré... pensant en vosaltres, Dinaia i Traüc. Moltes gràcies per la vostra amistat! —afegí l’infant, educadament—. Ara que hi penso, el meu nom és Ermengol!

—Moltes gràcies a tu, Ermengol, per estimar el bosc i la Natura com els estimes. Tant de bo tots els humans fossin com tu —va dir na Dinaia—. I ara torna a casa, que els teus pares deuen patir.

Gràcies al rossinyol de nit d’aquí a una estona, quan sigui ben fosc, no tindràs cap problema per veure-hi bé. I si no ens veiem abans, et desitgem que passis unes bones festes de Nadal amb la teva família.

I llavors els dos menairons van girar cua i van tornar a les pregoneses del bosc, d’on havien vingut feia no gaire estona.

N’Ermengol se’ls va mirar mentre se n’anaven i es va quedar així, embadalit, una bona estona, cada cop més conscient de com n’havia estat d’afortunat d’haver pogut conèixer els menairons, aquells éssers màgics que eren els protagonistes de les històries de la vora del foc que la seva àvia li havia explicat quan era molt petit, i d’haver-s’hi fet amic.

Llavors el petit Ermengol sortí del seu embadaliment, es posà a recollir les branques de galzeran que havia tallat, agafà el sac on duia els bolets que havia trobat i tornà cap a casa.

—Ermengol! Ermengol! Ermengol! On ets? Torna! —cridaven els seus pares, que eren davant de casa. Son pare duia una atxa encesa a la mà i es disposava a endinsar-se al bosc per trobar el seu fill quan n’Ermengol va aparèixer, tot avergonyit.

—Pares, em sap molt de greu d’haver trigat tant a tornar. No ho tornaré a fer mai més!

—Però es pot saber què tens al cap, noi? —va cridar en Lleïr, el seu pare—. Que no veus que és perillós de caminar pel bosc quan ja s’ha fet fosc? Sembla mentida que ens hagis fet patir d’aquesta manera. Ens pensàvem que tenies una mica més de senderi.

—És que he caçat molts bolets, pare! —I n’Ermengol alçà triomfant el sac on duia la pila de bolets que havia trobat. El nen no va voler dir res de la seva trobada amb els menairons—. I he portat branques de galzeran. Les podem posar a sobre de la llar de foc, ara que ve Nadal!

—Molt bé, Ermengol, està molt bé que hi hagis pensat. Però no ens tornis a fer patir així mai més! Mai més, ho has sentit? —va dir na Bruna, gairebé plorant i del tot alleujada de l’ensurt que havia acabat de patir.

Van passar els dies i va arribar la nit de Nadal. Les branques de galzeran que havia dut n’Ermengol eren al damunt de la llar de foc i els seus pares havien preparat el tió, que després de rebre una bona colla de cops de bastó, cagaria regals per a ell i per a tota la família.

N’Ermengol va agafar el bastó i tot cantant una cançó de fer cagar el tió va començar a picar amb força el tronc de Nadal, amb l’esperança que cagués alguna joguina per a ell i per a la seva germaneta. El tió va ser força generós. Va cagar torrons, neules i uns cavallers petits de fusta per a n’Ermengol i una nina de cabells rossos per a na Brígida.

N’Ermengol, amb la il·lusió que li omplia el cor pels regals del tió i per poder viure aquella nit tan màgica al costat dels seus pares i de la seva germaneta, somreia, feliç i despreocupat. Dins la masia, amb la seva família, es sentia segur i, per molt que a fora la nevada era cada cop més intensa, sabia que allà dins s’hi estava bé, calent, gràcies a l’escalfor de la llar de foc i protegit per una teulada sòlida i ben construïda.

I, aleshores, mentre el seu magí d’infant estava ocupat per aquests pensaments i els seus pares reien i agafaven a coll la petita Brígida, ben abrigadeta, n’Ermengol va sentir dins seu una veu que no era seva i que el cridava.

—Ermengol! Som aquí, davant del teu mas! Ens vols venir a veure? —era na Dinaia, que el cridava amb les paraules de la ment.

N’Ermengol, aleshores, va demanar als seus pares si podia sortir un moment a fora a tocar la neu.

—Sí, però no t’hi estiguis gaire estona, que fa un fred que pela i la humitat de la neu se’t posarà als ossos —va dir na Bruna, que no volia que el seu fill enganxés un bon constipat.

Un cop a fora n’Ermengol va veure na Dinaia i en Traüc mig amagats rere un gran roure que hi havia davant del mas.

—Ermengol, et desitgem a tu i a la teva família que tingueu un bon Nadal i per això et volem fer aquest petit present —va dir na Dinaia. I aleshores en Traüc va donar a n’Ermengol una bosseta de sac molt petita, ben tancada amb un cordill.

—Què hi ha aquí dins? —demanà n’Ermengol, tot esguardant els dos menairons amb els ulls com taronges. Un altre regal de Nadal! De ben segur que se’n recordaria sempre, d’aquella nit, pensà.

—Llavors de màgia, Ermengol. De la màgia dels menairons —afirmà en Traüc—. Encara que nevi, sembra-les aquesta nit de Nadal. Si ho fas, d’aquí a uns dies veuràs que d’aquestes llavors en naixerà un arbre que, sense que us n’adoneu, us donarà poders màgics a tots quatre que sempre us ajudaran i farà que aquesta terra on viviu us sigui ben propícia i us ofereixi tots els seus fruits.

—Ho faré —va dir n’Ermengol, meravellat pel que li acabava d’explicar en Traüc—. Moltes gràcies, amics menairons!

I aleshores els dos menairons se’n van anar cap a endins del bosc.

De seguida n’Ermengol va córrer cap al magatzem on el pare tenia les eines per a treballar la terra i va agafar un tràmec que se’n va endur a un indret a la vora del mas on sabia que l’arbre no faria nosa al pare en les seves feines del camp. N’Ermengol va netejar de neu el tros de terra on hi volia sembrar l’arbre, va fer el forat, hi deixà les llavors màgiques, hi posà una mica de neu i tapà el forat. Després disposà en forma de cercle unes quantes pedres al voltant del lloc on hi havia sembrat les llavors, per assenyalar on havia de néixer l’arbre màgic. Un cop fet tot això va córrer cap al mas per explicar als seus pares que havia sembrat les llavors d’un arbre i que, sobretot, sobretot, sobretot, el deixessin créixer, perquè seria el seu arbre, l’arbre de n’Ermengol.

Van passar els dies i l’arbret va començar a néixer, rebentant a poc a poc la terra. N’Ermengol el va veure néixer, l’arbre, perquè es passava moltes estones esguardant en silenci el cercle de pedres que el protegia. I mentre s’anava fent gros el petit Ermengol sentia la màgia de l’arbre dels menairons com un lleuger pessigolleig que li anava pujant per les cames, amunt, amunt, li passava per la panxa, el pit, els braços i finalment el cap. I n’Ermengol va sentir com la màgia dels menairons l’havia embolcallat del tot.

Qui sap si ara, gràcies a aquella màgia, era mig menairó, va pensar n’Ermengol. Aquest pensament el va fer somriure, entremaliat.

 2018.

 

El libro físico de Cuentos de Iberia se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.