Cuentos de Iberia

La resurrección del ligur: el genovés de Tabarca

Mercado de esclavos en Argel

La resurrección del ligur: el genovés de Tabarca

Piratas, esclavos rescatados, guerras comerciales e italianos colonizando una isla de Alicante. Parecen los ingredientes de una película de ficción, pero forman parte de la historia de Tabarca, donde durante un tiempo se habló ligur.

El aleteo de la mariposa arrancó en el siglo XVII con la decadencia del comercio del coral en la primera isla de Tabarka, un enclave en la costa de Túnez que pertenecía a la Corona española y que los Lomellino, una familia genovesa, tenía arrendado desde el XVI para explotar la joya marina. Como detalla en profundidad Teresa Ruso Pacheco en un artículo de la revista Ars Creatio, esta crisis favoreció que parte de su población, pescadores de origen genovés, se trasladara al Reino de Cerdeña en el XVIII y extendiese por sus islas el tabarquino, su variedad dialectal del ligur.

La escasez de coral, y la entrada en el negocio de otros actores como Argel y Francia, aumentó la presión sobre la cada vez menos rentable Tabarka. Abandonada por España y por la familia que gestionaba la colonia, fue atacada y saqueada en 1741 por piratas y soldados a las órdenes del bey de Túnez, quien temía que la isla se convirtiera en una fortaleza francesa. Más de ochocientos de sus pobladores fueron esclavizados.

Los tabarquinos con más suerte fueron rescatados por Cerdeña. El resto todavía sufrió una invasión y un rapto más. Argel, que se había visto perjudicada por la operación militar al dejar de recibir tributos de los Lomellino, ocupó la costa de Túnez y tomó a los esclavos cristianos como botín.

No fue hasta el establecimiento de relaciones diplomáticas entre España y Marruecos, que hizo de intermediaria con Argel, la liberación de los últimos tabarquinos. La Corona española, con Carlos III al frente, se acordó de los trescientos cristianos que llevaban casi tres décadas esclavizados y, en 1768, pagó un rescate con las limosnas que las órdenes religiosas recogían para este fin.

El objetivo de España era colonizar la alicantina isla Plana (actual Tabarca) para que no sirviera de refugio a los piratas que atacaban la costa. Sin embargo, un tratado con Argel para evitar estas incursiones hizo decaer el interés en el proyecto. Aun así, en 1769, llegaron los tabarquinos a la costa de Alicante, donde permanecieron hasta que se construyeron las instalaciones de la Nueva Tabarca.

En 1770, las familias genovesas llegaron por fin a su particular Ítaca y, durante un tiempo, por sus calles pudo escucharse este zeneize que todavía se conserva en Mónaco y en regiones de Italia y Francia, y que la migración llevó a Argentina, Brasil o Australia.

Pero la alegría duró poco. Abandonados de nuevo por las instituciones y con graves problemas de desabastecimiento, dos tercios de los primeros pobladores murieron o huyeron de la isla. Los supervivientes y sus descendientes acabaron perdiendo su ligur materno, pero no olvidaron el éxodo de su pueblo ni su identidad, presente en sus apellidos italianos.

Doscientos cincuenta años después, han retomado el contacto con los tabarquinos de Cerdeña, que sí pudieron conservar la lengua. Fruto de estas relaciones promovidas, entre otros, por entidades como Tabarca Cultural, Llibres de l’Encobert pudo incluir en Cuentos de Iberia In sciû sangue di só figiö, un relato de Teresa Sepulcre ambientado en la isla de Tabarca y traducido a tres manos al ligur, en su variedad tabarquina, por Francesco Luxoro, Mariacarla Siciliano y Margherita Crasto.

Un pequeño gesto para resucitar este tesoro lingüístico y, sobre todo, una oportunidad para que, en un momento tan necesario como el actual, los pueblos del Mediterráneo vuelvan a abrazarse y cooperen ante la adversidad.

José A. López Camarillas, editor y profesor de literatura

In sciû sangue di só figiö

A rüzò a dizegnova in bellu collage inte l’oblö da boca. À l’orizunte l’éa aparìu u prufilu de l’uìza, suspàiza sùvia u turchin du mò. Quéllu ricórdu u gh’éa turnàu à vegnì in cö, in scósu à só nónno u se sentiva au següu. I apunti éan ben alüghè inti quaderni , intu sedile dau làu, sutta ‘na pélle de cucudrillu diventò düa cû pasò du tempu. Sùvia in zàinu u l’éa u só bagaggiu. Pe dì a vaitè u tempu u nu cuntova e, anche se au Cayetano e cóse fete all’ürtimu mumentu nu ghe metàivan puìa, àua l’incertéssa a ghe piâxàiva inmüggiu, u bigéttu u l’éa sulu d’andota.
A Metirde a puàiva in müggiu ciü zona de quellu ch’u s’éa inmaginàu.
S’éan incuntrè, cumme d’acórdiu, dâ pórta de San Raffaele, quélla à levante, riparò da ‘n bell’archióttu travagiàu de prìa giòna smaxìa dau tempu.
Da quéllu puntu lì, ün vixin à l’otru, àivan caminàu fiña â primma cazétta cue miòge giànche, lé mütta e lé sùvia pensiéru. Nuâpeña u l’àiva avertu a pórta , cuiùzu, u l’àiva ricunusciüu ógni cantu che só nónno u gh’àiva descritu.
—Alùa ti t’é só néu? —gh’àiva ditu a Metirde.
—Ôscì —u gh’àiva rispóstu lé intantu ch’u ghe diva de sciurtì de ‘nta cà.
U só sguordu penetrante u l’àiva destürbàu u Cayetano ch’ u l’éa stetu à sentì inmüggiu ben l’avertimentu da dónna du pàize.
—Me àuguru che ti puéggi durmì ben e ripôzò.
Destàizu sùvia l’uêgé u giasciòva in panin de corne de bibì. Quande u l’éa picin u nû puàiva védde u pan indüstriòle, u ghe puàiva ‘na cósa americona, e... già tiû sè! Dóppu trent’anni, laureàu in archeulugìa à l’Üniversitè de Princeton u s’éa fisàu cû pan indüstriole giàncu.
U quadernu russu u l’éa u só preferìu. U s’àiva arangiau i spêgétti in sciû nozu e u l’àiva incumensàu à léze.

A GRÓTTA DI LÜPPI DE MÒ.

Scritu ciü scüu.
Ina scritüa quàixi perfetta, a fova acapì che u scritù u l’éa ‘na persuña meticuluza.
—A grotta di lüppi de mò —u l’àiva turnàu à dì.
Vuxe che bisbìlian u tó nómme cianin cianin. Crìi che fan adrisò i pài inta nötte de lüña piña. Miòge nàigre. In pasaggiu segrétu, a cà du guvernatù. Lüppi de mò stan lì drentu. ‘Na dónna incinta, in ómmu cuâ prutégge, in finole tragicu.
—Nónno cùntime! —u s’aregurdova u Cayetano intantu ch’u xaminova à ün à ün i apunti.
Nötte de lüña piña impregnò de mistéru, pescuài sparìi intantu che caciòvan e risse, córpi strasiè pin de grafignè, borche â deriva, ómmi de l’equipaggiu sbranè.
Là, sutt’ â miògia, inta só taña, u lüppu de mò, giùzu, u dova ôdiènsa a só fömmena.

A supravivensa a nu tégne cuntu de buñe mainée.
E gente de l’uìza pensòvan à cumme amasòiai tütti duì.
A rissa caciò dau etu da miògia a l’àiva atapàu l’introta. U cióccu de feri sbatüi tütti intu stéssu mumentu, u fova in burdellu ch’u l’insurdiva, ch’ u l’àiva inspâximàu quélli che l’éa drentu â grótta. U màscciu, cumme u fise diventàu nésciu, u l’éa sciurtìu de ‘nta taña e u l’éa càitu inte muen di pescuài, che pin de cativéa, gh’àivan aciantàu l’arpiun in mézu ai öggi, cumme in tiraségnu. A fömmena, dâ puìa a l’àiva apartuìu primma du tempu e u picin u l’éa nasciüu mórtu.
Éan steti trài i ürli, trài i giurni, trè e nötti...a quòrta sutta in terìbile silensiu. U córpu da mamma vixin au só picin, mórti tütti duì! A lüña piña, testimónnia mütta, a l’inlüminova u delittu. A grótta vacante. Nui han mòi ciü visti.
Cumme pe castigu, pe trài giurni, u mò aragiàu, cua só fórsa, u l’àiva destrütu e rócche da grotta, au quortu giùrnu u s’éa acarmàu.
Cumme trè en e umbre che, inte nötte de lüña piña, vìran in gìu â grótta, trài sâian i màixi che t’areste da vive, quande ti t’aviè u cuògiu de respunde a ‘n bisbilliu sutì ch’u ciamme u tó nómme.
Mi éa ün de liotri, ghe diva cianin só nónno, intantu che u figiö u ghe pasova e dìe in sciâ cicatrice.
—Nónno! — u ghe diva, intantu ch’u l’acaresova quélla brütta grafignò da béstia in sciâ só faccia.
Cianin cianin, i só pé sampezòvanin e ciapelétte da stànsia, a só faccia ch’ a se rifletàiva inte ‘n spégiu in fundu, a l’àiva fetu inspazimò, a lé nu ghe piâxàiva amiòse, a cicatrice che gh’ataversova a ganàscia, quélla che a vivàiva cun lé, da quande u l’éa picin, quélla ch’ u nu s’aregurdova cumme u se l’àiva feta, funda, auguòle à quélla de só nónno. In crìu surdu, quàixi d’ânimò, u ghe sciurtìva de ‘nta gùa. U s’éa turnàu à ‘durmì. A nötte a l’aspêtova.
U Cayetano u s’éa adesciàù de corpu, inspâximàu dau burdellu de gente, ciüvàiva. Vixin au léttu gh’éa u quadernu russu, inte l’ürtima pàgina, scritu ciü scüu, a Grótta du Lüppu marin e de sciàncu in nómme, Tomas, scritu in russu cù du sangue. In córpu fórte, sùvia u légnu, u l’àiva fetu sâtò, u l’àiva caminàu fiña dâ pórta, u l’àiva abasàu a manéggia e u l’àiva vistu ch’a l’éa averta.
—Aciapèau! Amiè ch’u scappe! —criòvan.
In mézu ai gente u l’àiva vistu a faccia da Metirde, trsfurmò, cua man per l’òia ch’ a dumandova giüstissia.
—Âsascin!
U l’àiva seràu de bóttu a pórta, cû frügiò e ,inte quattru e quattr’öttu, u l’éa scapàu dâ pórta de dêré, quélla gh’a dova inta grótta, a cò di Birros a l’éa à ‘n passu, u l’àiva caminàu à gambe fiña lì, cui öggi bassi, u só obietivu u l’éa a grótta du Lüppu marin.
Sensa pensoghe due vótte, u s’éa caciàu in mò, u s’àiva nüò ben, davanti à lè a grótta, u l’éa sorvu.
Intantu ch’u sentiva criò asascin, u s’éa atruvàu arensenìu in mézu a duì pasaggi che arivòvan fiña â cà du guvernatù, in fundu ‘na spiâgétta d’àina a purtova â stradda de unde l’éa scapàu u guvernatù de l’uìza quande gh’éa stea l’incursiun barbarésca, quéllu che u l’éa stetu testimónniu silensiùzu de amuì arescuzi, quéllu ch’ u l’àiva ascistìu impasibile â mórte de só nónno.
Dedotu a Metirde a l’amiòva u quadernu russu ch’a l’àiva pigiàu de ‘n sciû léttu, dóppu ch’à l’àiva caciàu zü a pórta, e otre gente àivan destrütu e póche cóse du Cayetano...
—I quaderni pe mi —a l’àiva criàu—.Ai ögiu tütti!
L’uìza a l’èa mâledétta. Intrapulò inte l’ànima du Lüppu marin. Mi ai ho amasè. Lé u m’àiva giüstisiàu. U m’àiva arancàu e vìscere, u l’àiva segnàu a mé faccia e u s’éa impusesàu de mi pe ‘n eternu. Éa scapàu da lé! Ma nu l’âbastàu!. Da quéllu mumentu, sta ben à sentì, te cunfessu ‘na stória perché a mórte a s’avixiñe. Au só!
Inte tütte e nötti de lüña piña, u mé córpu u se trasfurme, l’istintu.bestiòle u se ‘mpusesse de mi...e taggiu e gùe! Nu serve à ninte vésse luntan o serome drentu. Quande m’adésciu all’arbù, a cicatrice a l’è ciü funda, a crésce, u l’è l’ünicu ricórdu che póssu tucò cun man. A vittima, ch’a l’incruxe a mé stradda a s’atröve lì pe coxu a nu l’è steta scelta. Me sun ascurdàu u nümeru!
—Nónno ti me métti puìa!
Quélla matin intu védde a cicatrice àiva acapìu tüttu. U Diàu u nu s’apôsòva. Ti intriè in zögu ti. Mi sparìsciu, cuscì en e régule. Maledìxu quélla nötte che cua punta de l’arpiun ho giüstisiàu a béstia.
E anche se nu n’ho cuè, l’ho da fò, e pe quéstu t’au diggu, primma che ségge tróppu tordi..
Intra inta grótta, lì t’atruviè duì pasaggi fundi, â fin ‘na ciàzza d’àina a te purtiò fiña au pasaggiu sutt’â cà du guvernatù, aspéta. U burdéllu du mò u l’è fórte inta grótta, arensenìu a tremaxun a l’éa ciü póca, u l’àiva puìa. Ina lüxe fórte de cù arancióne a gh’àiva lampegiàu vixin e lé u l’àiva seguìa.
A ghe bisbiliòva: «Cayetano! »
U l’àiva cuntinuàu à caminò atiàu dau lampeggiu da lüxe, a grótta a diventova delungu ciü bassa, tantu che l’éa difìsile caminoghe driti, ghe ‘ncumensova à ‘mancò l’òia.
A lüxe a l’éa delungu ciü fórte. Tüttu de ‘n trattu quarcósa de pezante l’éa càitu in sciâ só tésta. Pe schivòia u l’àiva persu l’equilibbriu e u mò u se l’àiva culàu cumme anche a rissa ch’ a l’àiva ingügiàu cumme ‘na córda murtole, sensa foiàu vegnì à galla. Trài menüti l’éa abastàu perché gh’amanchésse l’ôsìgenu e ghe pigésse di duluri terìbili intu diaframma e i mùsculi intercustoli tàisi l’ôblighéssan a buchegiò. Trài e u l’éa mórtu.
I öggi spalanchè da Metirde metàivan puìa, a l’àiva apôsàu in sce l’uegé tütti i quaderni, u russu au strenzàiva inte muen. L’uxe de só nónna a ghe trapanova a memóia...nu l’ho ciü vistu mé frè. Dóppu quéllu che l’éa sucessu u l’è sparìu. Luntan pe nu vegnì ciü. Fóscia l’è mégiu cuscì. Ninte l’éa turnàu à vésse cumme primma, nunustante a distansa. U sangue u l’éa càitu sùvia de lé e in scî só figiö.
‘N’uxétta sutì, luntan, a l’éa intrò dau barcun e a l’àiva ditu tre vótte u nómme da Metirde. A faccia da végia riflessa intu spégiu in fundu, ‘na cicatrice a l’ataversova. ‘Na vótta alevàu da mézu u Cayetano, a Metirde, sensa uàiau, a l’introva in zögu. A l’éa muntò dedotu in cà sensa parlò, a sàiva che u só destin u l’éa scritu.

Teresa Sepulcre (2018). Traducción al italiano de Francesco Luxoro y al tabarkin de Mariacarla Siciliano y Margherita Crasto. Colaboración de Antonio Ruso.

 

El libro físico de Cuentos de Iberia se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.

Más Noticias