Altrament

No resignar-se

Escrivia unes paraules en record d’un membre de la comunitat UOC que va morir la setmana passada a Boston, Bill Mitchell, membre de la nostra Comissió Científica i investit doctor honoris causa el 2006, quan em vaig assabentar de la mort del meu admirat Saramago.
Tots dos compartien malaltia i posat seriós, tots dos van néixer al camp, l’un a la frontera amb l’outback australià, l’altre en un poblet de Portugal. Mitchell era més de vint anys més jove que Saramago, però tant l’un com l’altre van treballar fins al darrer moment.
Bill Mitchell va ser degà d’Arquitectura i Urbanisme del MIT, on també va dirigir el mític Media Lab. Institucionalment al professor Mitchell sempre li agrairé el suport que ens va donar en un moment en què la UOC encara havia de demostrar que podia tenir un paper en el món de la recerca internacional; personalment, l’enorme influència que va tenir en els meus treballs sobre la construcció de la identitat en la societat xarxa.

Saramago no el vaig conèixer personalment però m’ha acompanyat moltes hores; i quan escric tinc sempre presents les seves paraules sobre el deure ètic de qualsevol, però molt especialment d’artistes i intel·lectuals, de denunciar la injustícia i la desigualtat, i la imperiosa necessitat d’aprendre a dir no sempre que calgui.
Tots dos compartien l’actitud de no resignar-se i la metodologia tan ben escrita per Pessoa de posar totes les seves forces en el més mínim que fessin: "Per això la lluna brilla sencera/ en cada llac/ perquè viu alçada".
Quan vaig començar a escriure no pensava, Carlos Cabañero, que dissortadament aquestes darreres paraules te les dedicaria a tu. Hauria preferit no fer-ho. Els teus companys et recordarem sempre quan veiem la lluna brillar en qualsevol estany.

Más Noticias