Altrament

'Quo vadis', Europa?

Europa, a part de ser un dels cinc continents que tots hem estudiat a classe de geografia, no ha sabut o no ha pogut anar més enllà i construir una identitat pròpia i diferenciada. La veritat és que, des de fora, se’ns suposa aquesta identitat, però des de dins la traïm quan en tenim la primera oportunitat.
En un moment donat, fa una mica més de deu anys, hi va haver esperança. L’Estratègia de Lisboa, aprovada pel Consell Europeu el 24 de març de l’any 2000, volia fer de la Unió Europea l’economia més dinàmica, competitiva i sostenible del món, al mateix temps que es comprometia a lluitar per la justícia, l’equitat, la llibertat i la seguretat. Va faltar molt poc per tenir una Constitució europea: es va ampliar la Unió amb deu països de l’Europa central i de l’est, a més de Xipre i Malta; es van obrir negociacions amb Turquia amb la idea de construir ponts que facilitessin la pau amb el món àrab, i es va constituir una força de pau que va ser l’admiració dels altres continents. Europa era un punt de referència global. On és deu anys després? Què la caracteritza?
Creix la insolidaritat amb la força laboral que en temps de bonança va necessitar i a qui va facilitar l’entrada sense condicions; hi ha manca de lideratge polític, amb uns governants més pendents dels sondejos electorals que d’una abstenció que en alguns països supera els votants; hi ha tendències xenòfobes en països que havien estat símbol de tolerància, com ara Irlanda, Dinamarca o la mateixa Catalunya, tendències que es consoliden sense cap mena de dubte ni vergonya a França, Itàlia o Holanda; té un euro en crisi i alguns països ja en volen sortir; fa una política exterior errant; falta una visió de llarg termini, segrestada per curts terminis subjectes als ritmes electorals…
Els Estats, com sempre, han posat els seus interessos per davant dels d’Europa. Recordem que, en el moment que es discutia la Constitució europea, França no va dubtar ni un moment a dir que, entre Europa o França, França. No m’imagino Espanya dient una cosa gaire diferent.
La construcció europea basada en els Estats ja veiem on ens ha portat. Potser ara caldria provar l’Europa dels pobles. No hi tenim res a perdre.