Altrament

Nivell C a la universitat

Si fóssim un país normal, aquest article no tindria cap sentit perquè el debat sobre la llengua a la universitat no existiria. I quan parlo d’un país normal no vull dir un país monolingüe, que –sigui dit de passada– els països monolingües, encara que ens sembli mentida, no són la majoria. Entre la meitat i dos terços de la població mundial és bilingüe. A ningú que visqui en un país normal no li pot semblar una imposició poder rebre coneixement i crear-ne de nou en la seva pròpia llengua, de la mateixa manera que tampoc no li ha de semblar estrany tenir l’oportunitat de captar persones amb talent d’altres llengües i cultures i donar-los totes les facilitats per integrar-se fent que dins d’un temps raonable, si es volen quedar, siguin capaces d’expressar-se en la llengua del país d’acollida. D’altra banda, no deixa de ser curiós que es parli molt dels drets dels professors i molt poc dels drets dels estudiants a rebre coneixement en la seva llengua.

Els que hem impartit classes a l’estranger ho hem fet sense pretendre que acceptessin que les féssim en català o castellà. Simplement, ens hem esforçat per ser hàbils en la llengua d’acollida tan aviat com ens ha estat possible.
No ens enganyem. El problema no és aquest. El problema és ser capaços de fer entendre que parlar català paga la pena. És a dir, potser hauríem de fer alguna cosa per l’ús social de la llengua. Aquesta és la nostra gran assignatura pendent, de conseqüències molt greus, que ni la televisió pública catalana ni les diverses polítiques lingüístiques no han estat capaces de solucionar, potser perquè no han estat ajudades per un projecte de país que també pagués la pena i del qual es pogués considerar un privilegi sentir-se’n ciutadà o ciutadana de ple dret.

Más Noticias