13/11/2010

Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida més interessada en la integració que en l’assimilació o la discriminació, les quals, fet i fet, són dues cares de la mateixa moneda. D’altra banda, vull pensar que, si Catalunya hagués pogut decidir totalment les seves polítiques, els seus pressupostos i, en definitiva, el seu futur, l’estratègia catalana d’integració hauria estat més efectiva.

Dir que el 80% dels delictes són comesos per immigrants, que ells són els que saturen la sanitat pública, que es beneficien de l’accés a l’habitatge, o també fer servir expressions com "els nostres fills primer", dibuixa un país intolerant i poc solidari que, sortosament, no té gaire a veure amb la realitat. La nova esperança dels catalans no s’hauria de concretar a regatejar recursos per a la integració, sinó a reclamar el que és nostre per poder construir un país normal, un país millor, on tothom tingui el seu lloc.
Ens agradi o no, vivim en un món global que implica mobilitat de capitals, de béns i de persones. Negar-ho no ens porta enlloc, perquè fent-ho no aturarem aquesta tendència, i, a més a més, no adoptarem les mesures necessàries per afrontar la nova realitat, el moviment global de fluxos, amb les millors condicions i garanties. En canvi, el que sí que podem fer és dotar-nos de polítiques, acompanyades dels recursos necessaris per dur-les a terme, que facilitin la integració, que millorin la convivència, que trenquin tabús i prejudicis basats en la ignorància i, de vegades, fomentats per persones que tenen responsabilitats polítiques (i, per tant, responsables que els processos d’acolliment i d’integració es duguin a terme en les millors condicions). Polítiques, en definitiva, que assenyalin clarament els drets i els deures. I subratllo deures. Posar la immigració en l’escenari electoral, utilitzar-la com a catalitzador dels nostres mals, em sembla una opció extremament perillosa. Pot atraure vots, però és contrària al model de país que ens agrada pensar que som.