Altrament

Pobresa a casa

Diuen els economistes que no hi ha cap raó perquè la meitat de la població mundial visqui en la pobresa. I no parlo pas d’un fenomen deplorable que passa tan lluny i amb tants interessos obscurs implicats que ni els mitjans de comunicació el consideren notícia. No parlo, doncs, només de la pobresa del Tercer Món, també parlo de la que tenim a casa.
Aquesta setmana l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) ha fet públiques les dades oficials  corresponents al 2009, que mostren que el 18,4% de la població catalana està en risc de pobresa, dos punts més que el 2008 i segurament uns quants punts menys que el 2010, en què podria superar el 20%. En el cas de les persones més grans de 65 anys, aquest percentatge ja supera el 25% i en el dels menors de 16 anys, quasi hi arriba (23,4%). Els nostres avis, i molt especialment les nostres àvies, i els nostres infants són les poblacions més vulnerables. D’altra banda, sis de cada deu llars catalanes reben alguna mena de prestació social (56,8%), sense les quals els "pobres" de Catalunya arribarien quasi al 40%.

La crisi ho justifica tot, però hi ha una pregunta que ens hauríem de fer i mirar de respondre: ¿l’esforç emprenedor i productiu de Catalunya es mereix aquesta situació? ¿Disposem dels instruments necessaris per establir polítiques i desenvolupar accions que ajudin a superar aquests percentatges? Si en tenim, per què no els utilitzem? I, si no en tenim, ¿quin és el mecanisme que ens permet mirar cap a una altra banda i imaginar-nos que això no passa?
Hem de recuperar urgentment les regnes del nostre futur; i, si no ho volem fer pels qui pateixen, fem-ho per nosaltres mateixos; la imatge del Titànic té gràcia al Polònia, però no crec que a ningú li agradi veure com el seu país fa aigües.

Más Noticias