Altrament

Renunciar al creixement?

Ho vaig sentir per primera vegada a Dakar, no de la boca de qualsevol, sinó d’una economista del prestigiós Institut Africà de Desenvolupament Econòmic i Planificació, dirigit durant els anys setanta per l’economista egipci Samir Amin. De fet, renunciar al creixement té a veure amb la teoria de la desconnexió que en el seu moment Amin va defensar. Desconnexió dels països subdesenvolupats respecte del Primer Món i dels seus valors qüestionables. No deixa de ser curiós que en plena globalització, dins d’una societat que qualifiquem de societat xarxa, en la qual el concepte connexió ocupa un lloc central, ens passi pel cap que una certa desconnexió seria convenient.

La realitat és que, quasi quaranta anys més tard, comprovem que la profunda crisi múltiple que vivim no és solament una crisi econòmica o financera, és també una crisi medi­ambiental i social, que posa en dubte el nostre model de creixement. Es tracta segurament de la primera crisi de la globalització, que prestigiosos economistes defineixen en tot cas com una crisi infantil, no com una crisi de senilitat.
Però el que a mi m’interessa més és que aquesta crisi múltiple no sembla producte d’un munt de tristes coincidències, sinó que precisament sembla producte de la nostra capacitat col·lectiva de no haver entès i, per tant, de no haver tingut en compte les múltiples interdependèn­cies inherents al model de societat en la qual, vulguem o no, ja estem immersos. Potser ha arribat el moment de començar a planificar estratègies per gestionar aquestes interdependències. Potser ha arribat el moment de començar a pensar de governar el món en termes més globals i menys particulars. Si no ho fem nosaltres, ho continuaran fent els grups de pressió.

Más Noticias