Altrament

El temps de les cireres

Imma Tubella

Llegia el cap de setmana passat unes declaracions de la ministra francesa d’ecologia, Na­thalie Kosciusko-Morizet, que afirmava que cal una adaptació justa a les conseqüències del canvi climàtic i als desastres naturals i no tan naturals que aquest comporta. Mentre llegia l’entrevista no podia oblidar la seva mirada de terror i preocupació l’endemà de la catàstrofe de Fukushima durant la seva intervenció a l’informatiu estrella de France 2 conduït pel català David Pujades. Els seus ulls, però, no eren coherents amb les seves paraules, que intentaven treure importància a la situació que el comissari europeu d’energia qualificaria poc després d’apocalíptica.
No es tracta, doncs, de combatre el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, la crisi alimentària, la manca d’aigua potable o les radiacions. Es tracta d’adaptar-s’hi. En realitat, la nostra capacitat d’adaptació és enorme. Trobem normal, per exemple, anar a menjar una pizza a Roma com aquell qui va a la pizzeria de la cantonada, i pagar més per la pizza que pel bitllet d’avió. Els partidaris de l’adaptació poden ser convincents i tot: com que el desastre és inevitable fem el que fem, només ens queda l’opció d’adaptar-nos-hi. La qüestió, doncs, no és intentar canviar les maneres de fer que ens han portat al desastre, sinó adaptar-nos-hi i continuar amb la destrucció.

La fugida endavant de no voler canviar o fins i tot argumentar, com ha fet la ministra francesa, que el canvi climàtic té aspectes positius és una barbaritat que em recorda aquell contertulià que em va fer abandonar aquesta mena de programes perquè sempre deia, parlant del canvi climàtic, que els habitants de Groenlàndia estan molt contents perquè es podran banyar com si fossin al Carib, o la reacció d’un diari al final dels setanta que responia a un article del qual jo era coautora i que parlava del perill de les nuclears, que va publicar una rèplica en què se simulava un fons marí tropical davant de Vandellòs.
Adaptació justa, adaptació permanent, degradació contínua. No volem canviar perquè ens hem acostumat a una forma de vida que ens permet menjar cireres fora de temps. Sort que ja no hi serem quan els nostres descendents ens jutgin.

Más opiniones del/a autor/a »

Más Noticias