Faves comptades

Excés de regulació

Tornem a estar en el debat de l’excés de regulació. Els anys de Govern tripartit a Catalunya es van caracteritzar des dels àmbits conservadors i liberals com una clara mostra de l’afany intervencionista i limitador de l’autonomia individual que, segons ells, identifica les posicions d’esquerra. El Partit Popular ha aprofitat la lliçó i ara carrega contra els intents de respondre als efectes de l’encariment dels carburants, no tant en els continguts, sinó en el tarannà autoritari i regulador del Govern de Zapatero. El seu portaveu, Gónzalez Pons, no se li ha acudit res més que titllar la mesura de "soviètica" i de
comparar-la al fet que ens obliguin a tancar la llum a les deu de la nit, a no menjar carn o a viure dues famílies en una mateixa casa.
Al marge que les mesures del Govern siguin o no les adequades, el que sembla clar és que el dilema que cada cop està més present a l’hora de gestionar problemes que se’ns escapen de les mans, és la tensió entre intervenir regulant o fer servir instruments de mercat. La regulació és una via que permet defensar aquells amb menys recursos per fer front a noves amenaces i vulnerabilitats. El mercat té la gran virtut de la simplicitat. Fent apujar o abaixar els preus s’aconsegueixen efectes que altrament demanen formes de posada en pràctica molt més costoses. El problema és que els més rics s’ho poden permetre tot, i els més pobres ja no hi arriben. Si tothom va més a poc a poc, tots hi guanyem. Si es tracta que hi hagi menys gent circulant fent apujar el preu, els efectes seran distribuïts de manera desigual. I en política el tema clau és com es distribueixen els costos i els
beneficis.