Faves comptades

La renúncia de Zapatero

Malgrat que alguns diuen ara que era evident que Zapatero no es tornaria a presentar, la dosi de sorpresa ha estat elevada. Es deia que Zapatero faria el que més convingués a Espanya i al PSOE, per aquest ordre, i per tant hem d’interpretar la seva renúncia en aquesta clau. ¿Convé a Espanya tenir un president del Govern políticament amortitzat? ¿Podrà fer més coses, assumint-ne més tranquil·lament els costos polítics? ¿Convé al PSOE una bicefàlia com la que hi haurà abans de l’estiu? La resposta que ha donat Zapatero és sí a les dues qüestions. El temps dirà fins a on ha estat un encert. Les primeres reaccions apunten, com quasi sempre, a valorar més una persona que fa un gest aparentment generós, com és no aferrar-se al poder, que no aquells que acaben perdent a les urnes. I a Catalunya, quins efectes pot tenir? La situació econòmica i els impactes en les polítiques de benestar, que són les més importants en mans autonòmiques, necessitarien un escenari de debat en què no es barregessin les picabaralles electorals. I, més aviat, el que apunta la renúncia de Zapatero és que el clima electoral, ja prou calent davant del 22-M, no tindrà cap moment de refredament fins a les generals. L’artilleria del PP es dirigirà encara més cap a Rubalcaba, que tot fa suposar que acabarà sent el candidat, i per tant la pressió sobre CiU augmentarà, per tal que permeti el canvi de govern en cas que els seus vots siguin necessaris. És probable que això incrementi les tensions entre l’escenari català de CiU i l’arena madrilenya, on Duran i Lleida fa d’amo i senyor. Potser s’acosta l’hora d’un primer govern de coalició a Espanya, alternativa mai explorada, i aquest pot ser el gran moment per al protagonisme d’un Duran que sap que les seves possibilitats a Catalunya estaran permanentment tancades, ara per Mas i després per la figura ascendent de la saga Pujol. Caldrà veure també com repercuteixen les primàries, amb la presència de Chacón, com a expressió del zapaterisme, en la reconstrucció política del PSC. El cert és, però, que tot plegat queda força limitat a un escenari institucional i polític partidista que cada cop té més dificultats per connectar amb una ciutadania plena de maldecaps i incerteses.