27/04/2011

La setmana passada hi va haver una nova ocasió de veure les diferències de govern i gestió entre Madrid i Barcelona. Les declaracions de l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, sobre què cal fer amb les nombroses persones sense sostre que dormen pels carrers de la ciutat, van ser immediatament secundades pel nostre Alberto, en Fernández Díaz, candidat del PP a l’alcaldia de la ciutat. Aquests Albertos proposen eradicar els pobres dels carrers, sense aclarir si també es proposen, de passada, posar fi a la pobresa en les respectives ciutats. El gran problema per a ells no són els pobres, sinó els efectes de la seva presència en els espais públics.

Fernández Díaz ja fa temps que aposta per ser molt més dur amb la mendicitat, la prostitució i la delinqüència als carrers de Barcelona. La connexió entre aquests col·lectius i les conductes socials no és, evidentment, casual. Forma part de la mateixa lògica que porta a connectar immigrants i delinqüents, o que criminalitza els okupes. La lògica dels dos dirigents del PP és coincident: treure de l’espai públic tot allò que molesta. La resposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, és igualment lamentable, ja que se situa en la lògica que la gent que està al carrer és lliure de fer-ho, i que el tema és més d’opció individual que un problema social.
A Barcelona el partit es juga d’una altra manera. Hi ha la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Sostre, formada per 25 entitats que, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, coordinen recursos públics, privats i concertats. La lògica d’actuació de la Xarxa és acollir i acompanyar aquestes persones per tal que acabin recuperant la seva autonomia personal. A Madrid l’opció és simplificar una realitat complicada. Cal treure els sense sostre del carrer i la resposta és institucionalitzar-los. Fer-los entrar, vulguin o no, en els centres previstos per a aquestes situacions. A Barcelona s’opta per assumir les moltes dimensions que acostumen a explicar que una persona acabi vivint i dormint al carrer i, tot reconeixent la dignitat específica d’aquestes persones, es treballa perquè recuperin lligams i vincles, laborals i socials, als quals agafar-se i recuperar-se.