06/05/2011

Des de fa molts anys, quan s’acostaven les eleccions, qualsevol elecció, sabíem que apareixeria ETA. Era la seva forma de ser present en els moments de debat polític. De fer notar que sense ETA res no tenia sentit, i que la "qüestió basca" seguia oberta. Quina era la relació entre eleccions i terrorisme? Què guanyaven els terroristes irrompent en cada campanya electoral? Al marge de com n’era de difícil tractar de trobar itineraris mentals lògics per a fets com els que comentem, podem arribar a imaginar algunes possibles línies d’anàlisi.
En primer lloc suposo que es volia demostrar que encara que electoralment el seu suport fos escarransit, la seva capacitat d’influència procedia d’altres lògiques. I, per tant, el missatge era clar: és igual qui guanyi; aquest no és el nostre problema; però sigui qui sigui haurà de tractar amb nosaltres. En segon lloc, es volia posar en relleu que sense els terroristes no hi hauria solució. En tercer lloc, molts cops ETA, amb les seves accions, reforçava els sectors del ventall de forces polítiques que estaven precisament més allunyades de les posicions polítiques dels terroristes, i amb això feia més difícil la tasca dels que volien buscar vies de diàleg o potencials
mediacions.
Ara estem en una situació que seria curiosa si no fos, una vegada més, dramàtica. Tot fa suposar que aquest cop va de debò. Els missatges són inequívocs, des d’Eguiguren, president dels socialistes bascos, fins a Eusko Alkartasuna; des de les cartes als empresaris en què comuniquen el final de la recaptació de l’impost revolucionari fins a les excuses pel tiroteig de França, tot mostra que el camí emprès porta al final de la violència al País Basc.

Però, ves per on, tornem a tenir ETA en les eleccions. I aquest cop l’han portat els dos principals partits espanyols. M’agradaria pensar que el seguidisme del PSOE en relació amb el PP i la tossuderia dels populars no tenen a veure amb la por de perdre el factor ETA com a palanca de mobilització política ara que no saben què dir en relació amb la crisi ni l’atur, però tot fa suposar que així és. La il·legalització per part del Tribunal Suprem de tota la candidatura de Bildu no s’hauria produït sense la presentació de les al·legacions en aquest sentit dels advocats de l’Estat i de la Fiscalia. L’origen de la il·legalització no és, doncs, jurídic, sinó polític.
No estem davant d’un tema menor. Estem davant d’una qüestió democràtica fonamental. M’agradaria viure en una societat viva i moralment activa, en una societat que tingués en l’acceptació i canalització del conflicte una de les seves referències essencials. La força de la democràcia resideix en l’acceptació institucionalitzada de la seva possible posada en qüestió, sempre que es respectin les regles del joc que exclouen la violència com a mitjà de pressió. I a un li fa por pensar que en nom de la lluita contra el terrorisme es puguin anar difuminant aquesta mena de principis fonamentals de la democràcia.
Tots estem nerviosos, però no hauríem de perdre l’horitzó de quina és la mena de societat a la qual aspirem. És necessari recordar que la força i la qualitat de la democràcia resideix en la seva capacitat permanent de ser rellegida i repensada, fins i tot per a aquells que la volen modificar i transformar. És en el conflicte (també de formes de viure, de pensar, de ser) on reconeixes els altres, i en aquest reconeixement de la diversitat és on resideix l’efecte civilitzador, fundacional d’una societat, d’un espai públic i democràtic.
M’espanta el tarannà uniformitzador i autoritari en la interpretació del que és la democràcia que reflecteix la posició comuna del PSOE i del PP. M’agradaria poder viure en un país en el qual el poder, el dret i el coneixement, que són la base de la convivència, puguin estar constantment en qüestió. Aquesta indeterminació, lluny de preocupar-me, m’il·lusiona, ja que l’aventura rau a buscar contínuament les identitats col·lectives en l’experiència de la discòrdia, en la confrontació de les moltes maneres de ser, de sentir-se part d’un conjunt heterogeni i que només té com a consens bàsic la possibilitat de dissentir. Si no som capaços de construir una societat i unes institucions que acceptin la seva reinvenció constant, el risc totalitari és evident. La decisió sobre Bildu mostra un camí totalment equivocat i fóra bo que el Tribunal Constitucional pugui avui esmenar el greu error comès, encara que només sigui per recuperar part de la gran dosi de desprestigi que acumula.