Faves comptades

Felip Puig: evidències, arguments i persuasió

L'operació de neteja/salubritat/desallotja­ment del passat divendres 27 de maig segueix portant cua. El conseller se n’ha fet totalment responsable i es ratifica en l’encert de l’operatiu. Ni un sol pas enrere. Felip Puig ha acabat d’atiar el debat amb les seves darreres declaracions, en què proposa que els mossos, en el futur, disposin de microcàmeres als cascos de protecció antiavalots. Això permetria, seguint el raonament del conseller, no només aportar el punt de vista dels mossos sobre com actuen, sinó sobretot tenir proves de quan són ells els agredits. Som doncs davant d’un argument que pretén ampliar i reforçar la capacitat de persuasió sobre els fets (les evidències) del dia esmentat. Les imatges de les televisions i la multitud d’evidències subministrades pels agredits, afirma el conseller, han mostrat només una part de la veritat. El conseller ha insistit que molts només valoren i tenen en compte la perspectiva dels que, de manera aparentment pacífica, es limitaven a resistir, tot impedint la tasca dels policies i dels serveis de neteja, sense pretendre agredir a ningú. El conseller afirma que les desenes de policies lesionats, les moltes ferides rebudes pels mossos, haurien quedat ignorades dins del que ha sigut el debat en l’opinió publica. En la més pura lògica del construccionisme social, el conseller ens recorda que no és important el que ha passat realment, sinó el que la gent creu que ha passat. I, per tant, amb la seva proposta de les microcàmeres, el que en el fons entenc que ens vol dir és: "No us creieu el que heu vist; hi ha una realitat encoberta; els pacífics són violents; la premsa és parcial; la policia es va limitar a defensar-se". Ens podem preguntar si la decisió d’eliminar les càmeres en els espais dels interrogatoris dels Mossos va en la mateixa línia de transparència que proposa ara el conseller.
Tornem al tema. Què es volia aconseguir amb el voluminós operatiu policial organitzat? La necessitat de la intervenció policial es basava en dos punts: la falta de neteja dels acampats a la plaça de Catalunya i la perillositat del que hi havia a la mateixa plaça amb relació a la potencial celebració de la victòria del Barça. No es tractava doncs d’un desallotjament, sinó d’una intervenció "preventiva i sanitària". Analitzem ara les evidències. Quins objectes violents o perillosos es van trobar que podrien haver posat en perill la seguretat dels nois de 19 anys que anessin a celebrar la victòria del Barça? (aprofitant l’exemple que va fer servir una coneguda comentarista i periodista per justificar l’operació). Resposta: les bombones de butà i els elements que s’havien utilitzat per organitzar tendes i paradetes. La policia es va endur tot el que es podia considerar perillós i el que no ho era. ¿Hi havia tanta brutícia que implicava riscos per a la salut? No sembla que els responsables de salut pública de l’Ajuntament o de la Generalitat s’hagin manifestat sobre la qüestió. ¿Era l’única alternativa? Una brigada de persones netejant hauria pogut fer perfectament la feina sense la parafernàlia emprada. ¿No era possible comentar el tema de les bombones amb els acampats sense fer servir helicòpters i centenars d’agents de policia? ¿Demostrarien les microcàmeres, si se n’hagués disposat prèviament, que l’agressió i els problemes de tot el matí del divendres van començar en l’actitud agressiva dels acampats?
Veient el que hem vist moltes altres vegades en casos de manifestacions que acaben en violència contra la policia, ¿és creïble que els policies fossin víctimes d’actes de violència que no fossin registrats en cap cas per les moltes càmeres presents en l’operació? Habitualment la policia filma els seus operatius. On són aquestes imatges? Quins efectes posteriors ha tingut tot plegat? ¿S’ha fet una avaluació de l’operatiu? ¿Va ser justificat el gran desplegament de mitjans i de recursos emprat? Aquell divendres a la nit hi havia més gent que abans. El campament s’havia refet. L’endemà dissabte es va produir la coincidència temuda, i no només no va passar res, sinó que els mateixos acampats van organitzar la seguretat. Es van produir actes de violència per part de suposats seguidors del Barça en contra de la policia i, sense disposar de microcàmeres, en tenim evidències suficients. En definitiva, penso que l’intent de respondre al gran fracàs material i simbòlic que va significar l’operació policial del divendres 27 per part del senyor Felip Puig ha estat a l’altura del fiasco inicial. Temo que els fets passaran a la història com un exemple de com no s’han de fer les coses.